Llorenç Capellà

Alfonso i la literatura

Llorenç Capellà11/06/00 0:00

Els pidolaires dels semàfors són aus de temporada. Van i vénen. Vénen de la Península, això és cert. Però no estic tan segur que se n'hi tornin, perquè sospit que, per a molts d'ells, el semàfor és l'avantsala del fossar. Des de fa aproximadament un any, Alfonso controla dos semàfors, un d'horabaixa i un de vespre. A diferència de la majoria dels pidolaires tenia bon aspecte quan va aparèixer per primer cop al semàfor. I, a més a més, tenia força xerrera, cosa insospitada en aquests homes, sulls de mena, que, normalment, s'expressen amb l'esguard. El dia que se'm va donar a conèixer, Alfonso s'acostà xano-xano a la finestreta del meu cotxe, i em contà que això de parar la mà el feia avergonyir, de manera que la parava temporalment. Aleshores sols controlava un semàfor, i abans d'acostar-se a un cotxe mirava a dret i a tort per veure si descobria qualque conegut pels voltants. L'obsessionava trobar feina. Em comentava les ofertes que li havien arribat des d'empreses diverses del sector de la construcció i, com que és una mica pinxo, em donava a entendre que, abans de decantar-se per l'una o l'altra, les havia d'estudiar totes amb deteniment. Era palès que no n'acceptaria cap, si és que tals propostes existien, perquè els anys i les copes li pesaven més que la feineria. Tanmateix, en parlar de la possibilitat de trobar feina, caminava més xalest. De mica en mica, però, va anar perdent l'autoestima. La marginació equival a caminar pels aiguamolls.

Primerament un s'encalla fins als turmells i, si no se'n surt de seguida, acaba engolit pel fang. Va arribar el dia que Alfonso ja no dissimulava la borratxera. I va tornar-se més descarat. Fa unes setmanes va decidir obsequiar els seus benefactors habituals amb un poema eròtic. En realitat es tractava d'un poema força dolent que mereixia la consideració de porno dur. Això no obstant, i al marge de les valoracions literàries, era evident que Alfonso havia decidit descobrir-nos un aspecte desconegut de la seva personalitat. Així, després de la provatura poètica, va fer un primer tempteig en el món de la prosa amb trenta o quaranta retxes que li basten i li sobren per a contar allò que ell va definir com una història d'amor. Encara que més aviat és una història de la frustració escrita en primera persona. Us en faig cinc cèntims, de l'argument. El protagonista rebosteja a la calaixera i descobreix la roba interior, nova de trinca, que guardava la seva esposa, acabada de morir. «Ella compró esto la primera vez que fuimos a Nueva York. Nunca lo usó. Lo estaba guardando para una ocasión especial», exclama el vidu, afectat de melangia. A continuació, la contemplació de les combinacions ianquis el sumeix en unes reflexions de caire burgès, ben alienes al món d'Alfonso. Heus ací que el vidu s'adona de la temporalitat de les coses i decideix gaudir-ne. «Uso mis copas de cristal todos los días y ya no guardo mi mejor perfume para las ocasiones especiales. Me pongo mi abrigo nuevo para ir al supermercado, si así lo decido y me da la gana». Més endavant, ja posats a tirar la casa per la finestra, el vidu afirma que no s'estarà de tastar la cuina xinesa, la seva preferida. I acaba la narració amb unes recomanacions al lector entorn de la conveniència d'assaborir el dia a dia. Inicialment l'escrit em va decebre, perquè imaginava que un pidolaire, en descobrir-nos el seu subconscient, deixaria escrites històries de gent inquieta que, pel cap prim, proposa la revolta social. Tot d'una vaig comprendre que no era així, si tant voleu per una qüestió ben elemental. Cas que la persona tornàs al seu estat primitiu "és a dir, una fulla de figuera per a vestir i una cova per a arrecerar-se del fred" xifraria els seus anhels més sublims a tornar a tenir una dotzena de copes de cristall i un abric per als dies feiners. I mil duros a la butxaca per a tastar un plat agredolç de contingut no t'hi fixis. Tot plegat ben poca o ben molta cosa, segons de quin punt de vista es miri.