Units per una economia justa

«United for a fair economy» és una organització dinàmica, que fa ús extensiu i intensiu de tècniques de pedagogia popular com són el teatre al carrer o els actes simbòlics. La seva pàgina està plena de materials i idees pràctiques per utilitzar en aquesta feina d'agitació pacífica. Tampoc no hi falten, però, materials informatius sobre la desigualtat en el repartiment de la riquesa als Estats Units. Podem llegir, per exemple, que l'any 1989 als Estats Units hi havia 66 persones amb fortunes de milers de milions de dòlars, i 31'5 milions de persones vivint sota la línia oficial de la pobresa, mentre que, una dècada més tard, els mil milionaris són 268 i els pobres 34'5 milions. També se'ns informa de les causes d'aquest augment de la desigualtat, entre les quals hi ha la pujada meteòrica dels guanys dels alts executius de les empreses, que han vist com els seus beneficis han pujat un 443 % entre 1990 i 1998. Quan s'expliquen les modalitats d'augment de les compensacions d'aquests executius trobam una expressió que segur que ens resulta familiar: stock options. I és que dels Estats Units ho copiam tot, des d'hàbits alimentaris fins a mecanismes de creació d'una societat polaritzada entre els molt rics i els molt pobres. «United for a fair economy» treballa sobetot la qüestió de la desigualtat econòmica a l'interior del país, però no falten referències a les desigualtats a escala planetària. No em puc estar de reproduir una dada, tot i que deu ser anterior als darres esdeveniments legals i borsaris que afecten l'empresa Microsoft: l'any 1990, la fortuna de Bill Gates igualava el PNB de Nicaragua, mentre que el 1999 els seus 85.000 milions de dòlars equivalen a la suma dels PNB de Nicaragua, Guatemala, El Salvador, Panamà, Costa Rica, Hondures, Belize, República Dominicana, Haití, Jamaica i Bolívia.

«United for a fair economy» planteja qüestions pròpies de les forces polítiques i els moviments d'esquerres, però ho fa sense recórrer a un discurs típic ni a una simbologia tradicional d'esquerres. Potser és un senyal que la crisi del pensament d'esquerres no ha de suposar la crisi de l'exigència d'un món més equitatiu. El somni comunista va com va, però no podem oblidar que no és possible transformar la realitat en cap sentit que valgui la pena sense recuperar l'aspiració d'una distribució justa de la riquesa i dels recursos. No hi pot haver un pensament polític progressista que no cerqui una major igualtat d'oportunitats, a l'interior dels països i entre uns pobles i altres. Qualsevol nova esquerra ha de seguir col·locant el desig del repartiment amb justícia a un lloc molt central dels seus plantejaments.