A l'escola vàrem aprendre que per saber què volen dir les
paraules hem d'utilitzar el diccionari: sense dubte és un
ensenyament útil, just i necessari. Ara que som grans, però, tenim
l'oportunitat de comprovar com la utilització que es fa dels
diferents mots hi va fixant una càrrega afegida de presumpcions i
de valors. No vull ara endinsar-me en teoritzacions abstractes,
sinó oferir-vos alguns casos d'estudi de semàntica recreativa.
Primer exemple: què vol dir «funcionar»? Per donar una definició
molt poc tècnica, podríem acostar-nos al significat més general
d'aquest verb dient que una cosa que «funciona» és una cosa que «va
bé». Aplicat a un negoci, el bon funcionament té a veure, en
l'acepció que gairebé tothom utilitza, en la generació de
beneficis, especialment per al propietari. Aquestes consideracions
vénen de la lectura d'unes declaracions de premsa en què un
representant de les grans superfícies s'oposava a un possible
impost sobre aquestes instal·lacions (que la Generalitat de
Catalunya estudia, segons sembla) que podria servir per donar
suport al petit comerç. L'argument utilitzat era que és absurd
gravar un tipus de comerç que funciona en favor d'un altre que no
funciona. Un argument, per enllaçar amb el que deia abans, que no
seria vàlid si es consideràs que un establiment funciona o no
segons les seves implicacions socials i ambientals: si es
consideràs que funciona millor el que no crea un model de ciutat
basat en la utilització massiva del cotxe, el que no afavoreix la
venda de productes que han viatjat milers de quilòmetes sobre els
locals, el que no utilitza uns tipus de distribució que
impossibilita la reutilització d'envasos, etc.
Segon exemple: què vol dir «adaptació»? La reflexió m'ha tornat
a sortir de l'àmbit de la política catalana. Vaig tenir la
sorpresa, no fa gaire, de llegir un article de premsa on el
Conseller de Medi Ambient de la Generalitat catalana venia a
admetre que el canvi climàtic provocat per l'home era un fet real
que havíem d'afrontar. Fins aquí, molt bé. El problema era la tesi
principal de l'article: no hem de parlar tant (o no hem de parlar
només) de prevenir aquest canvi com d'adaptar-nos-hi. El discurs de
l'adaptació és ben conegut pels ecologistes i funciona gairebé com
un sinònim de «resignació» o de «renúncia». En aquest cas, la
invitació es podria traduir més o menys així: hem de preparar-nos a
viure amb platges més curtes, pous salinitzats i sequeres més
llargues, perquè això de canviar en profunditat la nostra manera de
produir i utilitzar energia és molt difícil. Es dóna per sobreentès
que, per a nosaltres, aquesta adaptació pot resultar cara i
desagradable però és en definitiva possible sense pagar un alt preu
en patiment humà. És més difícil, però, proposar als habitants de
Bangladesh que s'adaptin a una pujada del nivell de la mar o als de
l'Àfrica subsahariana que s'adaptin a un augment de la freqüència
de les sequeres i les inundacions.
Alerta, doncs, amb les paraules, perquè, segons quin significat
els suposem, resultaria més cert dir que el petit comerç funciona
millor que la gran superfície, i més adequat afirmar que no ens
volem adaptar al canvi climàtic. Per cert, i per continuar amb el
joc: què vol dir exactament ser «eficaços»? I estar «centrats»? I
"resoldre els problemes dels ciutadans»? Res no és tan senzill.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.