Gairebé res no convida, avui per avui, a parlar de l'idealisme i
de la pedagogia com a fonaments ineludibles de l'acció política.
Ofegats per l'ona uniformitzadora/globalitzadora que pretén
privar-nos de tota capacitat de reacció intel·lectiva, adduir als
valors ètico-ideològics que haurien de regir les actuacions dels
governants esdevé un anacronisme molest: allò peremptori de valent
és «l'administració» curosa de les bondats econòmiques dels temps
que corren. I la resta?: coses sobreres. Més encara, si es tracta
de projectes col·lectius potencialment desestabilitzadors de la pau
estructural del sistema.
En parlar de la independència d'una nació sotmesa "i amb raó de
més si aquesta submissió s'amaga amb una subtilesa molt pregona que
ve de segles enrere, com és el cas", l'escepticisme i la ironia
displicents van a lloure. Tanmateix, ja deixà dit Renan que «la
ignorància i el propi error respecte del passat són a la base de la
creació de qualsevol Estat».
Nogensmenys, la letargia no és una situació perenne de la qual
no es pugui fugir de cap de les maneres. Per a treure, però, la
ciutadania de la placidesa de l'ensopiment són imprescindibles les
persones amb capacitat de provocar terratrèmols a les consciències
individuals i col·lectives.
Lluís Maria Xirinacs, n'és una.
Poeta lúcid de la resistència activa/passiva, lluitador inesgotable
per les llibertats durant la llarga nit del franquisme,
protagonitzà fets com el d'instal·lar-se davant la Presó Model de
Barcelona i reclamar l'amnistia dels presos polítics, Senador per
la candidatura Entesa dels Catalans a les primeres eleccions
democràtiques, votà en contra de l'aprovació de la Constitució a la
sessió parlamentària del 31 d'octubre de 1978, i va fer palès així
que aquell text no reconeixia el dret a l'autodeterminació de les
nacions. Xirinacs té l'autoritat moral que només neix de la
lleialtat insubornable a les idees i, ara, ha reprès el camí amb
dos arguments irrefutblaes dins el cabàs: l'idealisme ètic i la raó
democràtica. D'ençà l'1 de gener d'enguany, roman cada dia, de nou
del matí a nou del vespre, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona,
seu de l'Ajuntament i del Palau de la Generalitat de Catalunya, per
a reclamar la formació d'una «Assemblea dels Països Catalans»,
constituïda a partir de petits nuclis progressivament més grans
"barris, ciutats, comarques, illes...", amb la finalitat de
proclamar-ne la independència com a poble sobirà. No rebutja ni les
institucions ni els partits polítics, però aspira que el poble
parli per si mateix, sense intermediació de les instàncies dient-ne
«oficials», fent, al cap i a la fi, que n'assumeixin el clam
popular.
Així doncs, en llevar-se cada matí, Xirinacs sap la feina que
l'espera: lluitar pel seu país de la manera que ha triat. Ara ja té
una cadira per asseure-s'hi "sembla que proporcionada pel President
de la Generalitat" i una tauleta amb plecs per a recollir
signatures adhesives i una guardiola per subvenir l'escampada de la
trama. Si el voleu visitar, és fàcil de reconèixer: els cabells i
la barba grisos; el color bru de la intempèrie, al rostre; i als
ulls, la fondària blava de la mar. Donau per segur que cantarà amb
vosaltres La Balanguera.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.