Avui començ el primer capítol d'una trilogia que arrancarà amb un fet; un fet fàcil per a la comprensió de la gent. Una agressió.

Quantes vegades no hem tingut aquesta temptació dins el nostre inconscient, quan qualque fet no ens ha agradat o una persona ens ha molestat. El diàleg desapareix, no escolta'm l'altre, deixem de posar-nos en el lloc de l'altre i actuem de forma impulsiva... no sabem com, peguem una bufetada. Petita, gran, agredim el cos d'una persona, després arriba el penediment, demanem disculpes o no i ens quedem més tranquils.

La pregunta que ens sorgeix, sabem com se sent l'altra persona? Jo ho puc dir, fotut, molt fotut.

Tinc un amic que fa poc ha rebut una agressió. Encara que sembla un fet sense importància té la repercussió mes enllà de l'aparent.

Aquest amic em va contar que va succeir durant el transcurs d'una reunió a un club de bàsquet. També que hi estaven presents els directius, director tècnic i l'entrenador responsable de la coordinació de la categoria júnior fins a sènior. També em va contar que després de la petita o gran agressió ningú no es va preocupar pel seu estat. Es va anar tot sol a la clínica. Aquest amic era l'entrenador d'un equip júnior femení format per onze jugadores.

Un amic té dret de fer les coses malament, d'estar equivocat, de cometre errors i els responsables de l'obligació de prendre decisions damunt aquestes equivocacions. Arran d'aquest fet va presentar la seva dimissió com entrenador.

La meva pregunta és, qui serà el responsable d'aquest fet? Crec que per activa l'agressor i per passiva cada una de les persones que hi havia en aquesta reunió, a més de les onze adolescents contentes perquè perdien un entrenador que no volien, i els adults que no han explicat a aquestes adolescents que una agressió no es pot justificar mai.

Els directius, director tècnic, primer entrenador, jugadores, pares d'aquests club han perdut els criteris més elementals i bàsics de tot ésser humà. Han participat per passiva d'un fet. No han fet res.

Tenen la nostra repulsa pública a cada una d'elles, desitjant que es trobi qualque dia en la mateixa situació per poder entendre com es pot sentir una persona afectada per una bufetada dins aquest context. El més trist de tot això es veurà que aquestes persones continuaran lligades en aquest esport. El bàsquet dins la nostra illa no mereix la pena. Val més anar-se'n d'escut humà a una guerra que conviure dins aquest entramat den poder que avui i ara un nom, un club, unes persones. El bàsquet no es mereix aquests personatges.