Avui començ el primer capítol d'una trilogia que arrancarà amb
un fet; un fet fàcil per a la comprensió de la gent. Una
agressió.
Quantes vegades no hem tingut aquesta temptació dins el nostre
inconscient, quan qualque fet no ens ha agradat o una persona ens
ha molestat. El diàleg desapareix, no escolta'm l'altre, deixem de
posar-nos en el lloc de l'altre i actuem de forma impulsiva... no
sabem com, peguem una bufetada. Petita, gran, agredim el cos d'una
persona, després arriba el penediment, demanem disculpes o no i ens
quedem més tranquils.
La pregunta que ens sorgeix, sabem com se sent l'altra persona?
Jo ho puc dir, fotut, molt fotut.
Tinc un amic que fa poc ha rebut una agressió. Encara que sembla
un fet sense importància té la repercussió mes enllà de
l'aparent.
Aquest amic em va contar que va succeir durant el transcurs
d'una reunió a un club de bàsquet. També que hi estaven presents
els directius, director tècnic i l'entrenador responsable de la
coordinació de la categoria júnior fins a sènior. També em va
contar que després de la petita o gran agressió ningú no es va
preocupar pel seu estat. Es va anar tot sol a la clínica. Aquest
amic era l'entrenador d'un equip júnior femení format per onze
jugadores.
Un amic té dret de fer les coses malament, d'estar equivocat, de
cometre errors i els responsables de l'obligació de prendre
decisions damunt aquestes equivocacions. Arran d'aquest fet va
presentar la seva dimissió com entrenador.
La meva pregunta és, qui serà el responsable d'aquest fet? Crec
que per activa l'agressor i per passiva cada una de les persones
que hi havia en aquesta reunió, a més de les onze adolescents
contentes perquè perdien un entrenador que no volien, i els adults
que no han explicat a aquestes adolescents que una agressió no es
pot justificar mai.
Els directius, director tècnic, primer entrenador, jugadores,
pares d'aquests club han perdut els criteris més elementals i
bàsics de tot ésser humà. Han participat per passiva d'un fet. No
han fet res.
Tenen la nostra repulsa pública a cada una d'elles, desitjant
que es trobi qualque dia en la mateixa situació per poder entendre
com es pot sentir una persona afectada per una bufetada dins aquest
context. El més trist de tot això es veurà que aquestes persones
continuaran lligades en aquest esport. El bàsquet dins la nostra
illa no mereix la pena. Val més anar-se'n d'escut humà a una guerra
que conviure dins aquest entramat den poder que avui i ara un nom,
un club, unes persones. El bàsquet no es mereix aquests
personatges.
Antoni Darder Crespí. Llucmajor
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.