Si ningú no hi ha posat remei, aquesta matinada (aquí, perquè en els Estats Units d'Amèrica seria el capvespre) haurà tingut lloc, puntual com cada any, la cerimònia de lliurament dels Òscar, màxim guardó de l'Acadèmia de les Arts Cinematogràfiques de Hollywood a les pel·lícules estrenades durant l'any anterior dins l'àmbit anglosaxó (bé, i a tot el món, perquè també tenen una categoria de «Millor pel·lícula de parla no anglesa»). D'entrada, jo hauria de dir que tant se me'n fot, perquè queda bé dir"ho i perquè, a més, és veritat: com em sol succeir any rere any, les pel·lícules que a mi més m'han interessat han fet un paper ben trist en el moment de donar a conèixer les nominacions, quan no han caigut dins la impagable categoria del cero patatero. A manera d'exemple, la "per a mi" esplèndida The straight story, de David Lynch, ha estat nominada tan sols pel seu protagonista masculí, Richard Fansworth, i, pel que fa a Woody Allen, em sembla que aquest any també es podrà dedicar tranquil·lament a tocar el clarinet, com a ell li agrada, perquè no crec que ningú l'esperi en el Dorothy Chandler Pavillion de Los Angeles, o en el Shrine Auditorium, o allà on sigui que facin el pessebre aquest. I la llista de greuges per part de l'Acadèmia contra els meus gustos personals podria ser molt més llarga, però deixem"ho aquí.

De tota manera, l'intríngulis d'aquesta septuagèsima segona edició de la cerimònia dels Òscar, el què d'aquest dilluns cinèfil, si més no per aquestes latituds, és comprovar si, com tot sembla indicar"ho, haurà estat Pedro Almodóvar l'agraciat amb l'estatueta corresponent a la «Millor pel·lícula de parla no anglesa». No s'han estalviat esforços promocionals per arribar a aquest resultat, i, a banda d'això, sincerament crec que estaria molt bé que Almodóvar guanyàs. Al cap i a la fi, Todo sobre mi madre és un film intel·ligent, delicat i sensible, francament bonic, on el seu director demostra tot el que ha arribat a aprendre sobre l'art de fer cinema "si exceptuam, això sí, aquella espantosa aparició, fet un pingo, del pobre Toni Cantó", i també fóra una bona manera de rescabalar l'oportunitat perduda anys enrere amb Mujeres al borde de un ataque de nervios. O sigui, que ens unim al cor general per desitjar al senyor Almodóvar tota la merda del món (la gent de l'espectacle ho diu així, no?)
Només amb un neguit, però. Ens preocupa imaginar què haurà estat capaç de dir el director manxec en el seu discurs de recepció de l'Òscar, si és que se li ha presentat l'ocasió de pronunciar"lo. Més que res perquè a l'home es veu que, d'un temps cap aquí, se li ha encomanat l'eufòria d'aquesta Espanya tan pròspera i virguera dels últims anys i de tant en tant ens obsequia amb alguna perla, com aquell final de Carne trémula, que semblava escrit pel senyor Aznar en persona, o, més recentment, aquell «Aniversari feliç» que Almodóvar va cantar al príncep Felip de Borbó en plena cerimònia dels Goya, talment si l'un i l'altre fossin respectivament Marilyn Monroe i John Fitzgerald Kennedy, dos extrems que, per molt que ens hi obstinem, no aconseguirem creure'ns. Vull dir que em sembla que el senyor Almodóvar, quan abandona el terreny estrictament cinematogràfic per entrar en el de les consideracions polítiques, tendeix a patinar una mica. I en aquests temps de majories absolutes i absolutament de dretes, crec que seria bo que els artistes espanyols vigilassin una mica a l'hora de posar massa fàcil la instrumentalització política dels seus èxits, que tanmateix ja es produirà sense que ells hi col·laborin. De manera que esperem que Pedro Almodóvar se'n recordi dels qui no estam del tot convençuts que les coses siguin tan fantàstiques com ens diuen, i a l'hora de recollir el seu Òscar "i votam, ja dic, perquè l'hagi recollit" hagi decidit seguir l'exemple del seu col·lega Fernando Trueba i proclamar la divinitat de Billy Wilder. O, si li fa més gràcia, la de Terence Stamp.