Record uns anys en què Menorca havia estat descoberta pel poder polític de Madrid. Després de viure oblidats durant anys i panys, si mès no des de la cerimònia militar del nostre retorn a la sobirania espanyola el 1802 "i ho dic de ver, sense hipèrboles", vindria un temps poc menys que inopinat i excepcional. Mai, de llavonces ençà, tanta oficialitat i tanta autoritat política espanyola no s'havien projectat sobre el nostre territori amb una fluència tan aclaparadora.

El fet fenomenal de la descoberta moderna de Menorca es va dar en el bell mig dels anys vuitanta "ès clar que d'aquest segle, fa quatre dies. Els socialistes, aleshores vencedors inapel·lables i sistemàtics de tota mena d'eleccions i referèndums, posaren de moda l'illa. Nombroses personalitats conspícues la sovintejaven els estius. Alguns, fins i tot, esdevingueren amants de Menorca amb casa posada i comprada. Mentre la noblesa cortesana i els milionaris de la cultura del pelotazo preferien Mallorca i els seus redols nàutics, els socialistes, mirant de mantenir-se morigerats, giraren els ulls devers els verals de Menorca: l'indret auster i discret de les Balears. En ells hi feren assolellades i simpàtiques estades. Gaudiren d'excel·lents vacances, escassa pressió mediàtica, tranquil·litat a gavadals i un plausible marc paisatgístic. És a dir, les vacances perfectes. Vingueren a un lloc en què no eren molestats a penes: res de ser empaitats pels paparazzi, i manco encara pels corcons que votaven PSOE de tota-la-vida. Els noms que em vénen al cap de la nòmina de llavors eren: José María Maravall, Tomás de la Quadra, Alfonso Guerra, Virgilio Zapatero, Josè Federico de Carvajal i Joaquín Almunia. Tots, en un grau o altre, animaren l'estiu periodístic de Menorca. Els cronistes mai no agrairem prou el fet singular de la bona fama que Menorca arribà a tenir en el Consell de Ministres..., en temps de Felipe González, és clar.

Aquell fantàstic apogeu, tanmateix, anà de baixa, en semblant proporció al gradual retrocés dels socialistes a les urnes estatals. Es produí aleshores el fenomen invers ineluctable. Avui dia, quasi bé, ens havíem començat a acostumar a un altre panorama, per bé que resulta força arraulit, si el comparam amb els anys vuitanta gloriosos. Vull dir que començàvem a retornar a una certa solitud de patums de la política madrilenya, llevat, naturalment, de l'excepció que hi posà en l'escenari Josep Piqué l'estiu de 1997. Però, vet aquí, que ha tornat a passejar-se pel paisatge de Menorca la figura de Joaquín Almunia. He vist divagar Almunia pels carrers de Maó, desplaçar-se amb un monovolum pels camins de Torrent, amarats de la ruralia mès pregona i dolça, i l'he observat defugir l'enfocament de càmeres o esquivar la pressió de micròfons i quaderns d'anotacions. Era un Almunia que, en un altre temps, havia conegut per si mateix una illa més riallera, triomfant. Nostàlgicament, em fa l'efecte d'haver vist un Almunia malencòlic i silenciós que ha vingut a posar, en alguna casa d'estiu dels anys vuitanta, el cartell indefectible: «Es ven».