Sobre l'estàndard i la normalització

En Miquel Àngel fa l'observació, interessant, que és normal que la llengua apresa per un foraster (i en aquest cas podem aplicar el qualificatiu a qualsevol no catalanoparlant nat) sigui més acostada a l'estàndard, però llavors remarca que aquestes formes també han entrat ja en el parlar dels catalanoparlants, i en posa diversos exemples. I acaba dient que «aquest és el preu de la normalització..., no... excessivament alt, atès que l'única alternativa real és continuar pel camí de la substitució lingüística».

Compartesc amb en Miquel Àngel l'interès per la qüestió i les seves reflexions, però aquestes em pareixen incompletes i no compartesc el conformisme de la seva afirmació final. Dic que em pareixen incompletes, perquè entre les seves reflexions hi falten, a parer meu, com a mínim les següents: la reflexió sobre què és estandard i què no ho és, la reflexió sobre qui realment es pot considerar avui en dia a casa nostra autènticament de parla catalana, i la reflexió (que em durà a la divergència amb el seu final) sobre el suposat procés de normalització en què ens trobam. ¿Què és estàndard? En la comunitat catalana, en què la utilització d'una llengua culta autòctona, més o menys unitària, a tots els registres d'una certa formalitat, es va veure brutalment interrompuda per decisió de la monarquia borbònica en el segle XVIII, es va perdre l'ocasió de conformar paulatinament la modalitat que, en la societat moderna, hauria de ser el nostre lligam de cohesió nacional i la nostra eina de comunicació supradialectal. Aquesta frustrada modalitat s'ha hagut d'impulsar just a les acaballes del segle XX (deixant de banda la fugaç temptativa durant la II República espanyola), quan la nostra comunitat s'ha trobat nacionalment quasi desfeta i lingüísticament desnaturalitzada, sense consciència del seu propi passat de país. Aleshores, n'hi ha que diuen que no podia ser d'una altra manera, l'estàndard que s'ha començat a forjar s'ha basat només en la proposta que ha sorgit d'un indret concret, Barcelona i el seu entorn, socialment el més dinàmic, però també el més provincià i de mires més estretes. Menyspreant la voluntat de qui posà la base perquè l'estàndard pogués ser qualque dia una realitat, Pompeu Fabra, s'ha optat per promoure un català localista i castellanitzat, ignorant la diversitat fins i tot dins la mateixa Catalunya. I aquest català localista i castellanitzat és el que es veu reflectit als llibres de text, a molta de la literatura que es fa, a la televisió, a la ràdio, a la premsa. I aquest català és també, en bona part, el que s'aprèn a les nostres escoles, on la major part del material d'aprenentage ve de Barcelona. Ara bé, ¿és realment aquesta modalitat local barcelonina un «estàndard»? Pens que no, perquè l'estàndard ha de ser integrador, no excloent. Per això no és més estàndard «gos» que «ca» ni ho és més «maduixa» que «fraula» o «granot» que «granota», i hi poden coexistir perfectament «jo sóc» i «jo som». Sobretot en el cas del lèxic, totes les maneres de dir poden fer part d'aquesta modalitat general, i ha de ser preocupació dels ensenyants fer"les conèixer i fer"les respectar. Si no ho fan, és perquè no volen o no en saben. En qualsevol cas no són formes «estàndard» les que penetren en el nostres registres col·loquials, sinó formes d'un altre dialecte. ¿Qui és avui realment catalanoparlant? Pareix una pregunta retòrica, però no ho és tant. La gent de les generacions anteriors als anys 70 que era de família local era realment i normalment catalanoparlant, amb un domini (inconscient) del registre col·loquial, l'únic plenament usual a la seva infantesa. Tothom (per dir"ho així) parlava en català a ca seva, al carrer, amb els amics, a la feina... La llengua era viva i el competidor castellà s'aprenia a escola, però com que encara la tv no arribava pertot i de castellanoparlants n'hi havia pocs, a casa nostra, era un competidor parcial, reservat per als registres més formals, als quals només una minoria de la població accedia amb certa freqüència. Les generacions dels 70 ençà han trobat una situació diferent, més diferent com més acostada al final de segle i a les zones urbanes (que ja són la majoria): molts de catalans cediren a la pressió oficial i optaren per parlar en castellà als seus fills, la immigració castellana a casa nostra es va fer massiva i la tv els anys 80 ja arribava pràcticament pertot. Des de llavors el castellà ja no s'aprèn a escola, sinó a ca teva mateix i amb els veïnats. Els infants, des que comencen a xerrar senten català i castellà, i tot d'una descobreixen que aquest és realment la llengua de relació social. Potser n'hi ha que continuen parlant en català amb sos pares (però quin català!), però és en castellà que es relacionen amb els altres. I això fins i tot anant a escoles catalanes! ¿Són realment catalanoparlants, aquests individus? Com que han perdut absolutament el registre col·loquial, aprenen a parlar el català de l'escola, només perquè l'han d'aprovar. I el resultat és el que descriu en Miquel Àngel Llauger.

Finalment, ¿estam en un procés de normalització lingüística? Fa un temps volia ser optimista i també ho creia. Ara veig ben clar que no, almanco a les Balears. Com en Miquel Àngel deu recordar, perquè ha estudiat Sociolingüística a la UIB, la normalització lingüística només pot aconseguir"se si respon a una gran decisió social presa conscientment pels membres de la comunitat lingüística afectada. ¿Creu ningú que vol la normalització lingüística una comunitat que vota molt majoritàriament un partit declaradament contrari a la normalització lingüística? Això no tendria ni cap ni peus. Conclusió: estam perdent el registre col·loquial de la llengua, l'únic que havia resistit totes les persecucions, a canvi de res. Dins poc temps serem un simple record.