De vegades, tenim l'obligació de parlar de temes que no coneixem suficientment. El tema dels desplaçats o dels refugiats, per la seva extensió i pel seu drama, és un d'aquests. Cal inquietar"nos de bon de veres davant la seva virulència. Les migracions forçades no són coses d'un remot passat. Els resultats terribles dels enfrontaments entre serbis i croats a Croàcia, bosnians, croats i serbis a Bòsnia Herzegovina i kosovars i serbis a Kosovo els hem tengut i els tenim encara massa a prop perquè ens en puguem desentendre. Que coses semblants passin a Europa és, certament, tot un escàndol. Però tal vegada no acabem de ser plenament conscients que el problema dels refugiats és un problema terrible a escala mundial. Sobretot a Àfrica i a Àsia, agreujat pel subdesenvolupament de les poblacions de les zones més afectades.
En el Sudan, per exemple, com a conseqüència de la llarga guerra civil entre el nord musulmà i el sud animista i cristià, es dóna el major nombre de desplaçats en el si d'un mateix Estat: quatre milions de persones que vaguen d'una banda a l'altra sense cap estructura mínimament estable d'acolliment. Amb l'agreujament que el govern de Khartun sovint ni tan sols dóna facilitats a les ONG per a la distribució d'aliments a la població afectada.
A Angola, malgrat l'acord de pau firmat el 1995 entre Dos Santos i Savimbi, que teòricament posava fi a vint anys de guerra civil, i la formació d'un govern d'unitat i reconciliació nacional dos anys més tard, la veritat és que els enfrontaments entre l'MPLA i UNITA varen recomençar el 1998. Un dels resultats n'és un milió de desplaçats, molt precàriament instal·lats en campaments més o manco improvisats.
Al corn d'Àfrica "on, des de principis dels anys 60, uns tres milions han mort víctimes de la guerra i de la fam" actualment es calcula que prop d'un milió de refugiats somalís es reparteixen entre Etiòpia, Kenya, el Iemen, Djibouti i altres. A la regió dels Grans Llacs, com a conseqüència de les lluites genocides entre tutsis i hutus, hom estima que encara hi ha uns 800.000 refugiats, la majoria a la veïna Tanzània. Per descomptat, a la República Democràtica del Congo (ex"Zaire) també hi ha un nombre important de persones desplaçades a causa dels desordres que han seguit la implantació del nou règim «democràtic».
Certament, el desplaçament dels palestins és el que ha durat més temps darrerament. Prové dels resultats de la guerra araboisraeliana de 1948. I malgrat que han passat cinquanta anys i escaig, dels 3'5 milions de palestins desplaçats, encara n'hi ha 1'2 milions instal·lats en els campaments muntats al final de l'esmentada guerra (!). Realment, és difícil de concebre com això ha estat possible, si no hi ha hagut un interès polític determinant, per part dels països àrabs, de no facilitar"los una millor reincorporació a la vida normal i, en definitiva, d'utilitzar la seva desgràcia en el seu enfrontament amb Israel. Afganistan ocupa el segon lloc en el nombre de refugiats fora de les seves fronteres amb 2'6 milions repartits entre Iran i Pakistan. Si tenim en compte els desplaçats de l'Iraq, Sri Lanka, Índia, Armènia i Timor Oriental, podem «comptabilitzar» uns 8'5 milions de desplaçats a l'Àsia.
Quant a l'Amèrica Llatina, el cas més greu sens dubte és el de Colòmbia, on es calcula que el nombre de persones que han hagut de fugir de les guerrilles i dels paramilitars ronda el milió i mig.
Em sembla que, com a mínim, n'hauríem de treure una clara conclusió, d'aquest panorama tan desolador: Que les ONG, les organitzacions no governamentals són absolutament necessàries. Perquè és evident que l'ACNUR, l'Alta Comissaria de les Nacions Unides per als Refugiats, no pot donar l'abast a tanta fretura.
