Esbombar que les Illes provoquen mal de pedra als famosos, podria semblar confús. I això no obstant, deixi"m'ho dir de nou: els famosos, així que posen el peu en un o altre racó de les daurades illes, són atacats del mal de pedra. No falla.
Entengui'm. Patir, a les Illes, mal de pedra, no té res a veure amb una qualsevol malaltia urològica. Vull dir que no es tracta del mal de ronyó comú i d'etiologia clàssica. No. Més aviat es tracta del mal de pedra immobiliària. L'última víctima ha estat l'escultor Eduardo Chillida.
La pauta és la mateixa, més o menys, en tots els casos. Viuen frenèticament aclaparats per la fama i les masses. Fan l'habitatge, els agradi o no, a les ciutats populoses més eixordadores. Van amunt i avall, sense poder fruir de res. I, és clar, tard o d'hora senten que, en uns determinats dies de l'any, s'han de refugiar en qualque lloc edènic i secret. Busquen un paradís terrenal concret, o sigui immobiliari. Si no, sucumbirien al desordre esbojarrat i inhumà que els empaita. Així, resulta que les Balears, tant de moda com estan, esdevenen terra de promissió, un idíl·lic lloc per a la calma i la reconciliació amb la vida natural. És la fugida del desori estèril. En definitiva, pensen aquests famosos que les Balears, ni que sigui en una petita dosi anyal, els convé per retrobar"se a si mateixos.
Arribats a l'anterior conclusió, de seguida fan, contents com a al·lots hiperactius, l'operació de compravenda. El camp o la costa, és clar, s'emporta les preferències. Encara no han signat els papers, i ja fan volar coloms amb la llar somniada. Ara bé, no sé pas per quins set sous, acaben embullats, gairebé tots, amb l'Administració. Construeixen més del que els permet la legalitat urbanística, i, aleshores, és quan entren en el mal de pedra, a vegades insofrible. Confonen llurs il·lusions d'aparença innocent, humaníssima, amb l'amarga realitat de les normes i les infraccions amb la més vulgar existència reglamentada que també hi ha pels nostres redols, com pertot arreu. Els ha passat això, més o menys, a Boris Becker, a Artà; Michael Douglas, a Miramar; Claudia Schiffer, a Andratx; Michael Schummacher, a Alcúdia; o Víctor Manuel i Ana Belén, al port de Maó. És, si fa no fa, el mateix tràngol que hagué d'acatar Doña Pilar de Borbón, a Portopí, quan fou comminada a complir una ordre judicial de demolició. Tots són casos encara frescs, en els quals la noble aspiració al paradís "cosa ben inherent a la ingenuïtat de l'home?" ha acabat malament.
Aquesta deu ser, ara mateix, l'angoixa que atenalla Chillida. Ell fa estada estival a Menorca, al sud"est de l'illa. Des d'uns anys és propietari de la finca Quatre Vents. S'ha sabut recentment, però, que l'havia comprada amb una opció de bastir"hi altres quatre cases, gràcies a un acord urbanístic pactat amb l'Ajuntament i l'amo d'abans de les terres. Tot això, a canvi de cedir al domini públic un camí de comunicació interior. L'autoritat municipal, però, ha desdit el pacte. Heus aquí que, de cop i volta, Chillida se sent lesionat en els seus interessos. El cas, l'ha denunciat en els tribunals, i reclama 40 milions d'indemnització. Al gran escultor, avesat com està a picar la dura pedra per extreure'n formes sublims, li ha caigut a sobre una altra mineralitat més ferrenya, de lluita més difícil que la roca. Li ha caigut el mal de pedra, el malefici dels famosos que, sistemàticament, acaba esclafant"se damunt els somniadors de paradisos impossibles.
