Esbombar que les Illes provoquen mal de pedra als famosos,
podria semblar confús. I això no obstant, deixi"m'ho dir de nou:
els famosos, així que posen el peu en un o altre racó de les
daurades illes, són atacats del mal de pedra. No falla.
Entengui'm. Patir, a les Illes, mal de pedra, no té res a veure
amb una qualsevol malaltia urològica. Vull dir que no es tracta del
mal de ronyó comú i d'etiologia clàssica. No. Més aviat es tracta
del mal de pedra immobiliària. L'última víctima ha estat l'escultor
Eduardo Chillida.
La pauta és la mateixa, més o menys, en tots els casos. Viuen
frenèticament aclaparats per la fama i les masses. Fan l'habitatge,
els agradi o no, a les ciutats populoses més eixordadores. Van
amunt i avall, sense poder fruir de res. I, és clar, tard o d'hora
senten que, en uns determinats dies de l'any, s'han de refugiar en
qualque lloc edènic i secret. Busquen un paradís terrenal concret,
o sigui immobiliari. Si no, sucumbirien al desordre esbojarrat i
inhumà que els empaita. Així, resulta que les Balears, tant de moda
com estan, esdevenen terra de promissió, un idíl·lic lloc per a la
calma i la reconciliació amb la vida natural. És la fugida del
desori estèril. En definitiva, pensen aquests famosos que les
Balears, ni que sigui en una petita dosi anyal, els convé per
retrobar"se a si mateixos.
Arribats a l'anterior conclusió, de seguida fan, contents com a
al·lots hiperactius, l'operació de compravenda. El camp o la costa,
és clar, s'emporta les preferències. Encara no han signat els
papers, i ja fan volar coloms amb la llar somniada. Ara bé, no sé
pas per quins set sous, acaben embullats, gairebé tots, amb
l'Administració. Construeixen més del que els permet la legalitat
urbanística, i, aleshores, és quan entren en el mal de pedra, a
vegades insofrible. Confonen llurs il·lusions d'aparença innocent,
humaníssima, amb l'amarga realitat de les normes i les infraccions
amb la més vulgar existència reglamentada que també hi ha pels
nostres redols, com pertot arreu. Els ha passat això, més o menys,
a Boris Becker, a Artà; Michael Douglas, a Miramar; Claudia
Schiffer, a Andratx; Michael Schummacher, a Alcúdia; o Víctor
Manuel i Ana Belén, al port de Maó. És, si fa no fa, el mateix
tràngol que hagué d'acatar Doña Pilar de Borbón, a Portopí, quan
fou comminada a complir una ordre judicial de demolició. Tots són
casos encara frescs, en els quals la noble aspiració al paradís
"cosa ben inherent a la ingenuïtat de l'home?" ha acabat
malament.
Aquesta deu ser, ara mateix, l'angoixa que atenalla Chillida.
Ell fa estada estival a Menorca, al sud"est de l'illa. Des d'uns
anys és propietari de la finca Quatre Vents. S'ha sabut recentment,
però, que l'havia comprada amb una opció de bastir"hi altres quatre
cases, gràcies a un acord urbanístic pactat amb l'Ajuntament i
l'amo d'abans de les terres. Tot això, a canvi de cedir al domini
públic un camí de comunicació interior. L'autoritat municipal,
però, ha desdit el pacte. Heus aquí que, de cop i volta, Chillida
se sent lesionat en els seus interessos. El cas, l'ha denunciat en
els tribunals, i reclama 40 milions d'indemnització. Al gran
escultor, avesat com està a picar la dura pedra per extreure'n
formes sublims, li ha caigut a sobre una altra mineralitat més
ferrenya, de lluita més difícil que la roca. Li ha caigut el mal de
pedra, el malefici dels famosos que, sistemàticament, acaba
esclafant"se damunt els somniadors de paradisos impossibles.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.