Fa la sensació que en aquestes eleccions no ens jugam res. Crec que no m'havia passat mai això d'estar tan absent, voluntàriament absent, d'unes eleccions. Generacionalment em toca creure que la política conté ingredients d'intel·ligència i que està per servir el ciutadà; per m'astora la meva pròpia indolència. Potser la campanya és el moment menys adient per fer crítica o anàlisi política perquè paradoxalment és en campanya quan la política és més irrellevant. Però, com pot ser que hàgim arribat a aquest grau de passotisme?

Per a mi, dues són les raons que expliquen aquesta mandra. Per un costat, la pròpia campanya que es presenta com una quinzena carregada d'agressivitat i sense idees, o tan carregada d'agressivitat que es fa difícil trobar, entre els crits i el renou, una sola idea que no sigui anunciada com una proclama contra l'altre. És a dir, en campanya les idees mai existeixen en elles mateixes, no tenen entitat pròpia, sinó que són obusos llançats contra la idea que tenim de l'adversari. N'hi ha que diuen que està bé que la campanya sigui agressiva perquè així es descarrega adrenalina. Aquests antropòlegs veuen la campanya com la catarsi carnavalesca de les societats de l'Antic Règim. Sent com és la política una escenificació d'allò públic potser tenen raó, però jo som dels que consider la política com una eina per a la racionalització i, per tant, presentar-la com una fira la desprestigia, almenys als meus ulls.

La segona explicació per tanta indolència està en el dubte de saber si els polítics realment manen o es veuen sotmesos a tantes pressions mediàtiques i empresarials que ho tenen molt difícil. El creixent abstencionisme que hom troba a les Illes Balears es produeix perquè realment hi ha molta gent que creu que això del govern no els afecta? És a dir, hi deu haver una certa intuïció popular que considera que la política està tan mediatitzada per interessos aliens que no paga la pena anar a dipositar vots. La saviesa popular ho expressa amb menyspreu quan diu: «tots els polítics són iguals». Ens quedam amb l'anècdota de la corrupció, l'enriquiment personal, el finançament il·legal que, sens dubte, són temes escandalosos, però perquè hi ha gent disposada a comprar la política? I és que hi ha grups, i a les Illes Balears es tracta de grups immobiliaris, que volen imposar els seus interessos sense presentar-se clarament com una opció política i juguen a la política no en els escenaris institucionals o públics on tots els puguem veure, sinó que ho fan des de darrere les cortines. Creure que els polítics tanmateix no manen és una idea que de cada cop pot anar a més a mesura que es vagin produint aliances bancàries, mediàtiques, comunicatives com les que ja s'han iniciat. Nosaltres, pobrets ciutadans esperançats en la política sols tenim una cosa a fer i és mantenir-nos constants i esperançats en la pràctica de la democràcia que és l'única defensa que tenim davant l'assetjament dels poderosos que gestant aliances cerquen camins torts per fer la seva política.