El foc que s'apaga

A un diari, del mes de març d'ara fa cent anys, llegesc que el Duc de Sesto ha estat nomenat delegat d'Espanya a l'Exposició Universal de París. La notícia apareix contada en present, és clar. En canvi, que lluny que ens queda tot aquell món! El duc, conegut arreu de Madrid amb el sobrenom de Pepe Alcañices, entenia el nomenament com un premi, sense reparar que molt possiblement obeïa a una estratagema de dona Maria Cristina per allunyar-lo de la cort. La reina regent no anava d'ell. Alcañices havia estat l'amic íntim d'Alfons XII, el que l'acompanyava de taverna en taverna i el que l'encobria quan es trobava amb la soprano Elena Sanz. En fi, deixem dormir la història. Fet i fet, allò que em cridà l'atenció del diari d'època és la referència que fa a l'Exposició Universal, evocadora de tants de somnis. Aquell mes de març de mil nou-cents, els europeus miraven cap a París perquè l'Exposició, que seria inaugurada a mitjan d'abril, simbolitzava els missatges més engrescadors del progrés. En el recinte de l'Exposició s'encendrien dotze mil bombetes i es projectarien les pel·lícules de Lumière. Per damunt de les tensions que sacsejaven les seves estructures socials més sòlides, Europa s'emmirallava en la llum. Una llum efímera, potser. En el marc de l'Exposició, un mallorquí, Llorenç Rosselló, donaria a conèixer Desolation; una dona nua, esculpida en marbre, que, per raons inexplicables, hauria de romandre noranta anys dins una caixa de fusta. Rosselló guanyà amb Desolation la medalla d'argent, i seria proclamat el successor d'un Rodin que es trobava en el cim del seu prestigi. Tanmateix Rosselló moriria molt abans que el mestre, a penes encetat el segle. Heus ací, en el pla individual, un exemple d'aquella gloria col·lectiva destinada a esvair-se en un buf. Ningú no s'ho imaginava, de manera que podem fer-nos càrrec de la melangia aclaparadora que degué arrossegar Rosselló els mesos darrers de vida. El fet de morir tot just encetat el segle XX, suposava morir doblement. Aleshores una part de la humanitat era impregnada d'idealisme. L'altra no, és clar. I els conflictes posteriors que s'esdevingueren entre móns antagònics a la recerca del seu assentament, ens ha deixat l'estigma d'un munt de guerres que posen en entredit la condició humana. De tota manera, cap dels fets luctuosos del segle XX que tenim sempre presents a la memòria, no desqualifiquen l'esperit somniador d'aquells que, ara fa cent anys, creien que humanisme i progrés anaven de la mà. Més aviat el notam a faltar, aquell esperit, entre nosaltres. Potser la persona actual ha assimilat massa coses insòlites en poc temps, a posta ha perdut la capacitat de meravellar-se. I d'escandalitzar-se, ja que s'identifica fàcilment amb una certa banalització de la moral. Tan cert és que es pensa viure en el millor dels móns possibles, i ha renunciat a lluitar pel món que desitjava. Les generacions d'europeus i ianquis que han pujat a partir dels anys cinquanta, s'acostumaren a entendre la societat a través de l'òptica de Walt Disney. Això els impregna d'un cert cofoisme de pastisser suís. La societat actual no és justa, però és amable. Ha après a maquillar la crueltat, però no l'ha desarrelada dels comportaments col·lectius. Hi ha situacions en què la persona reivindica els seus gens de fera. Per a comprovar"ho, ens basta fixar-nos en els països més determinants del segle XX, com són ara els Estats Units i Rússia (aquest com hereu de la desapareguda URSS). A Texas s'ha executat una padrina, i l'exèrcit rus ha sembrat de cadàvers el sòl de Xetxènia. I cap dels dos delictes no ha provocat la més mínima commoció en allò que podríem anomenar la consciència cívica internacional. Més aviat han despertat simpaties. Bush espera que l'execució de Betty Lou li doni una pila de vots en el seu camí cap a la Casa Blanca. I les simpaties de Putin augmenten dia a dia, a mesura que els seus soldats massacren la població civil de Grozni. Davant notícies d'aquesta mena, que lluny que queda el París del mil nou-cents. Les llums de la utopia s'apagaren tan aviat deixaren de fer claror les bombetes de l'Exposició Universal. Ho sabem, i és mal d'admetre. L'únic foc que s'apaga tot sol és el que s'encén en el cor de la persona. Sempre passa així.