La reivindicació que fa Joaquín Almunia del model de «Pacte Balear», topa amb un entrebanc important, i és que confon una simple entesa de les esquerres estatals amb el que a les Illes ha estat un acord del conjunt de les forces progressistes i nacionalistes. És per això que resulta qüestionable la sinceritat d'aquesta reivindicació, ja que topa amb tota una sèrie de plantejaments que contradiuen l'esperit que ha fet possible el canvi de Govern a les Illes Balears. Propostes com les de fer un front comú entre el PSOE i el PP per aturar les reivindicacions dels nacionalistes o la mateixa presentació de l'acord amb IU com la decisió de governar prescindint dels nacionalistes són elements prou significatius com per veure quin és el tarannà dels socialistes en el seu projecte de polític. És dins d'aquest clima que s'expliquen acusacions tan greus com les que va fer el propi Almunia, comparant el procés de normalització de la llengua catalana amb la kale borroka o violència al País Basc.

El discurs del PSOE, en aquesta campanya, és contradictori i amb això té raó José M. Aznar quan acusa els socialistes de parlar de distints models d'Estat segons el territori al qual adrecen el seu missatge. A Catalunya i Balears es prioritza el discurs federalista per allò de ser més coherents amb la imatge que volen transmetre Maragall i Antich, mentre que a l'Espanya profunda es fa un discurs d'exclusió de tot allò que puguin representar els anomenats nacionalismes perifèrics. Diríem que allí ha triomfat la línia dels Rodríguez-Ibarra, Borrell, Bono, etc. que defensen la idea d'un govern central fort i sense concessions.

El problema està, però, a saber quin model aplicaran els socialistes si arriben al govern. Si ens hem de refiar de l'experiència històrica, sembla clar que quan el PSOE ha disposat de majoria absoluta la seva gestió s'ha caracteritzat pel bloqueig de transferències a les comunitats autònomes, per un deficient sistema de finançament autonòmic i per la consolidació d'un Estat-nació que s'identifica amb la llengua i la cultura castellana com a únic eix vertebrador. Va ser la pèrdua d'aquesta majoria absoluta i el suport dels nacionalistes el que permeté desbloquejar aquesta situació i fer que es pogués avançar en l'autogovern de les distintes regions i nacionalitats. Igualment, fou la necessària presència dels nacionalistes en la configuració de majories parlamentàries, la que determinà que el PP hagués de moderar el seu espanyolisme exacerbat i continuar el procés descentralitzador que s'havia iniciat en la darrera etapa del govern socialista.

Tot això ens indica que de cara a la constitució del nou govern és imprescindible la presència de les forces nacionalistes si volem avançar cap un model autonòmic que aprofundeixi en l'autogovern dels distints territoris de l'Estat i en el reconeixement de la seva plurinacionalitat. Per això, és important que en la configuració d'aquestes majories també hi sigui present el nacionalisme progressista que representa el PSM a les Illes Balears, per tal de defensar millor els nostres interessos com a país.

El «Pacte a la balear» és un compromís entre les forces nacionalistes i progressistes, és una eina per aprofundir en les llibertats individuals i col·lectives, per dinamitzar l'economia i posar-la al servei dels ciutadans, per respectar i fomentar la cultura, per incrementar el nivell d'autogovern; en definitiva, per aprofundir en la democràcia i acostar el poder al poble. Però res d'això es podrà fer des d'un pacte de les esquerres estatals si aquestes ignoren l'important bagatge que poden aportar els nacionalistes per dimensionar un projecte més d'acord amb la realitat plural de l'Estat.