L'aparició de les primeres imatges sobre les atrocitats comeses per les tropes russes a Txetxènia ens ha remès als pitjors temps de l'estalinisme o del tsarisme. Alhora, ens recorda clarament que Rússia és a Txetxènia l'agressor, el botxí, l'imperialista, que per venjar una sèrie d'atemptats terroristes "sempre infames i condemnables", ha iniciat una guerra a gran escala que provoca desenes de milers de morts i gairebé destrueix una petita nació. Han quedat ben al descobert els deliris imperialistes russos. Rússia, com a nació, es formà durant l'edat mitjana i aviat adquirí la primacia en el seu si el Ducat de Moscòvia, embrió del futur Imperi Rus. En els segles XIV i XV, començà una impressionant expansió cap al nord, a costa dels pobles ugrofinesos; cap a l'est, conquerint pobles turcs i ugrofinesos; cap a l'oest, a costa dels bàlics i dels polponesos; i cap al sud, a costa de tàrtars i ucraïnesos. En els segles XVI i XVII, a més, Rússia conquereix el seu imperi colonial, l'únic que no s'ha desfet, la immensa Sibèria. Aquesta, era habitada per pobles samoiedes, mongols, turcs i paleosiberians, bàsicament. Pertot arreu, Moscou imposà el centralisme, la russificació lingüística, l'explotació econòmica i el predomini de l'església ortodoxa. El 1916, el mateix Lenin reconeixia que «a Rússia almenys el 57% de la població, més de cent milions, pertanyen a nacions oprimides "aquestes nacions es troben principalment a les regions perifèriques"; una part d'aquestes nacions és més elevada culturalment que la mateixa Rússia».

Aquesta evolució, d'altra banda, recorda vagament la que han seguit a Occident Anglaterra, Castella/Espanya i França.
Només fou en una data molt tardana, ja en el segle XIX, quan els imperialistes russos arribaren a la regió del Caucas. Els txetxens, cal recordar"ho, són un poble de llengua caucasiana i religió musulmana habitants d'una relativament petita regió en el vessant septentrional del Caucas, que res no tenien a veure amb els russos. La resistència dels txetxens, com la d'altres pobles del nord del Caucas, fou llarga i aferrissada. Es destacà el cap religiós Chamil, que no capitulà fins devers 1864. Aleshores, com ara, Occident no féu res per ajudar aquests pobles que lluitaven per la seva llibertat. Bona part dels Txerquessos, per exemple, foren dispersats o hagueren d'emigrar a Turquia o Síria.

Amb el triomf de la revolució russa, inicialment, el poder moscovita mantengué una política ambigua. Per una banda, es desenvolupà tota una teoria del federalisme soviètic i es promocionaren les cultures autòctones. D'altra banda, l'exèrcit i el partit bolxevic, fortament centralitzats, feien il·lògics molts dels drets «legalment» concedits als pobles. Amb tot, el centralisme moscovita s'imposà completament a l'època d'Stalin. Aleshores, l'estat soviètic es manifestà sense complexos com el continuador de l'imperi rus. Com ha explicat Hélène Carrère d'Encausse, es passà a exaltar els herois russos i a oblidar els líders de la resistència a la colonització moscovita. Certament, s'acceptava que l'URSS era composta per diferents nacions, però la russa, el bressol de la revolució d'octubre, era l'hegemònica. Acabada la Segona Guerra Mundial, Stalin decidí «castigar» una sèrie de nacions acusades de col·laborar amb els alemanys. Així, foren deportats a Àsia central o Sibèria set nacions senceres, és a dir, 42.000 balkars, 75.000 karatxai, 92.000 ingúixos, 134.000 calmucs, 200.000 tàrtars de Crimea, 380.000 alemanys del Volga i 407.000 txetxens. La república socialista autònoma dels txetxens i els ingúixos fou suprimida i només es va restablir el 1957.

Així, no ens estranya que, com ha informat Le Monde, dues"centes personalitats afirmin que Vladimir Putin continua l'obra d'Stalin. Una vegada més, la destrucció d'una nació sense estat es perpetrarà davant la inhibició o la complicitat d'Occident.