El PSOE i l'estat plurinacional

Una mostra en seria la promesa del PSOE de legislar la possibilitat que les escoles i instituts de comunitats autònomes de llengua castellana limítrofes amb comunitats amb llengua pròpia distinta puguin oferir com a optativa per als seus alumnes el català, el gallec o el basc, segons el cas.

Aquesta proposta persegueix, per una part, intentar presentar"se davant l'electorat com una opció menys centralista que el Partit Popular i, per l'altra, no irritar gaire els monolingües castellanoparlants, ja que no se'ls obligarà a res, simplement se'ls oferirà l'oportunitat de triar, voluntàriament, la llengua dels seus veïns en lloc d'una altra matèria.

Cal dir que a mi, com a habitant d'aquestes illes i parlant d'un d'aquests «idiomes perifèrics», aquest oferiment no em fa gens de gràcia ni una mica, ja que no veig cap possibilitat que servesqui per avançar cap a un estat veritablement plurinacional, on totes les nacions que configuram l'Estat espanyol tinguem els mateixos drets i els mateixos deures i valorem d'una forma positiva les diferències que hi ha entre nosaltres. Diuen que no s'estima el que no es coneix. Per tant, és impossible que els monolingües siguin capaços de veure les nostres peculiaritats com una cosa positiva si les ignoren completament.

Quina seria, doncs, la proposta alternativa que es podria plantejar? Des del meu punt de vista consistiria a afegir una assignatura obligatòria per a tots els nins i nines de les comuniatas autònomes castellanoparlants d'una de les altres llengües de l'estat de llengua, literatura i cultura catalana, gallega o basca. Cada alumne hauria de triar una de les tres cultures que no li són pròpies per estudiar"la i conèixer"la i, per tant, tenir l'oportunitat de valorar"la positivament. Aquesta nova matèria s'hauria de cursar, tal com es fa aquí amb el castellà, amb les mateixes condicions horàries i d'exigència que l'espanyol i mai no hauria de ser considerada una maria. No cal dir que, com aquí amb el castellà, aquest segon idioma hauria de ser una matèria avaluable a la selectivitat.

Això, teòricament hauria de ser defensat per tots els amants del plurilingüisme, que ens repeteixen una i altra vegada que és molt millor esser bilingües que no esser monolingües. A la pràctica, dubt que s'ho agafassin amb gaire entusiasme, perquè una cosa és receptar i l'altre és prendre, com deim a Mallorca.

Aquesta mesura tendria, des del meu punt de vista, un bon grapat de conseqüències col·laterals induïdes altament positives. Per exemple, s'acabaria amb la discriminació del nostre alumnat, que suporta una càrrega lectiva més elevada que els castellanoparlants, que, com que tenen una àrea manco, tenen menys hores de classe. S'impartirien uns coneixements a l'alumnat espanyol que li permetria ampliar les seves possibilitats d'inserció al mercat laboral. D'aquesta manera, una vegada acabada la seva escolarització, i sense necessitat de cap altra formació afegida, podrien optar a les places que ofereixen les distintes administracions autòmiques i locals de les comunitats autònomes amb llengua distinta de l'espanyol i que exigeixen com a requisit el coneixement de l'idioma propi. També podrien entrar a treballar a diverses empreses, que cada dia són més, que demanen als seus treballadors coneixements de català, basc o gallec.

No crec, emperò, que la mesura plantejada del PSOE, si es portàs a la pràctica, aconseguís res de tot això, ja que, a causa de la inèrcia de molts d'anys i dels prejudicis existents a una bona part de la societat espanyola, problement serien ben pocs els alumnes que triassin aquesta optativa. És això el que converteix aquesta proposta en una oferta electoralista i de cara a la galeria, però sense quasi cap tipus de conseqüència pràctica.