Finalment, el Congrés de Diputats ha fet el que havia de fer:
aprovar la Llei sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya
i la seva integració social "més coneguda com «llei
d'estrangeria»", amb el contingut i la forma inicialment pactats
per tots els partits i les organitzacions socials que havien
participat en la seva elaboració.
Però això, que hauria d'haver estat motiu de satisfacció i
alegria sense matisos, s'ha produït després d'un seguit de
despropòsits i embulls tan grans, que han convertit el procés de
tramitació final en episodi esperpèntic i ridícul. Se suposa que
quan un òrgan legislatiu tramita i aprova una nova llei,
l'important és el seu contingut. En canvi, durant els últims dies,
els mitjans de comunicació ens han informat millor sobre els
detalls de la tramitació, que del propi contingut de la llei. La
situació creada provoca que la ciutadania, la gent normal, no
entengui res. S'ha creat un escenari especialment propici perquè la
demagògia, la picardia i la manipulació partidista arraconin el
debat sincer i amaguin les coses més importants.
Perquè, al cap i a la fi, una llei d'estrangeria, per bona que
sigui, no és altra cosa que un instrument de l'Estat per regular i
intervenir sobre la situació dels estrangers que han vingut a viure
i a treballar aquí. L'important no és la llei. L'important són les
persones. En tot aquest afer, tothom ha parlat dels immigrants;
però qui ha deixat parlar els immigrants? S'ha parlat de si la llei
garantia o no determinats drets; però qui s'ha fixat en la vida
real dels estrangers residents al territori espanyol, en els seus
problemes, en les seves necessitats, en els seus desitjos? Fins i
tot, algunes organitzacions han qualificat l'aprovació de la llei
com «un èxit del moviment sindical i social», com si això fos més
important que la millora real de les condicions de vida dels
immigrants, convidats de pedra en aquest trist espectacle. Tot el
discurs muntat entorn de la llei d'estrangeria evoca aquell adagi
del despotisme il·lustrat francès: tot per al poble, però sense el
poble. En aquest cas, sense els immigrants.
I mentrestant, darrere el decorat de la política d'imatge i
galeria, tothom sap que la nova llei d'estrangeria toparà amb les
barreres de les normatives europees en matèria d'immigració. Davant
això, hi ha dos camins: o bé s'acaten les disposicions europees
(cosa que comportaria canviar la nova llei), o s'afronta la
modificació de les normes de la Unió Europea en un sentit més
progressista. El proper mes de març hi ha eleccions, i per tant
tindrem un nou govern de l'Estat. I tenc la seguretat que tant el
PP com el PSOE triaran el primer camí, perquè en una qüestió tan
important com és la dels drets dels estrangers a l'Estat espanyol,
la diferència entre aquests dos partits és de matisos
insignificants. És a dir, que tant un partit com l'altre se
sotmetran a les disposicions europees vigents i modificaran la llei
d'estrangeria en un sentit més restrictiu, en lloc de promoure una
transformació oberturista de la normativa europea.
Significa això que no hi ha res a fer, que ens hem de plegar,
submisament, a qualsevol directriu europea? De cap manera. Quan el
PSOE o el PP apel·len "invariablement" a les directrius de la Unió
Europea en determinades matèries, o als concordats i tractats
internacionals que fermen els Estats membres, moltes vegades ens
estan venent la moto: ens diuen «això ho mana Europa» quan han de
prendre una mesura política impopular, que els perjudicaria
electoralment. Però també es produeix el contrari: quan hi ha un
interès espanyol que xoca amb la normativa europea, i això és
electoralment rendible, tot d'una compareix n'Aznar (abans en
González, és el mateix) com a defensor de «los intereses
nacionales» enfront d'una suposada agressió de les institucions
europees.
Per això, en el tema dels immigrants, que no voten, no tenen cap
problema a fer demagògia. Si en un moment donat fa falta estrènyer
el torniquet dels drets ciutadans d'aquestes persones, passen la
factura a Europa, i problema resolt.
Som conscient que és molt difícil canviar aquesta poderosa
maquinària de l'engany i la tergiversació de les coses. Som
europeista, i ho vull continuar essent. I la meva opció, com també
la del partit que represent, és contribuir a la consturcció d'una
Europa més oberta, més solidària i lliure. No vull una Europa
convertida en un club de rics, amb una muralla cada cop més alta i
sòlida per protegir-nos de la fam dels pobles del Sud. És cert que
hi ha molts entrebancs (els tractats de Maastricht i Schëngen,
disposicions diverses de la Comissió Europea) que castiguen els
drets fonamentals dels immigrants que arriben a Europa, però no hi
ha cap barrera infranquejable. Hem de canviar-ho. Hem de poder
canviar-ho.
I sobretot: per favor, deixem de jugar amb la vida i amb el nom
dels immigrants.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.