Tot per als immigrants sense els immigrants

Però això, que hauria d'haver estat motiu de satisfacció i alegria sense matisos, s'ha produït després d'un seguit de despropòsits i embulls tan grans, que han convertit el procés de tramitació final en episodi esperpèntic i ridícul. Se suposa que quan un òrgan legislatiu tramita i aprova una nova llei, l'important és el seu contingut. En canvi, durant els últims dies, els mitjans de comunicació ens han informat millor sobre els detalls de la tramitació, que del propi contingut de la llei. La situació creada provoca que la ciutadania, la gent normal, no entengui res. S'ha creat un escenari especialment propici perquè la demagògia, la picardia i la manipulació partidista arraconin el debat sincer i amaguin les coses més importants.

Perquè, al cap i a la fi, una llei d'estrangeria, per bona que sigui, no és altra cosa que un instrument de l'Estat per regular i intervenir sobre la situació dels estrangers que han vingut a viure i a treballar aquí. L'important no és la llei. L'important són les persones. En tot aquest afer, tothom ha parlat dels immigrants; però qui ha deixat parlar els immigrants? S'ha parlat de si la llei garantia o no determinats drets; però qui s'ha fixat en la vida real dels estrangers residents al territori espanyol, en els seus problemes, en les seves necessitats, en els seus desitjos? Fins i tot, algunes organitzacions han qualificat l'aprovació de la llei com «un èxit del moviment sindical i social», com si això fos més important que la millora real de les condicions de vida dels immigrants, convidats de pedra en aquest trist espectacle. Tot el discurs muntat entorn de la llei d'estrangeria evoca aquell adagi del despotisme il·lustrat francès: tot per al poble, però sense el poble. En aquest cas, sense els immigrants.

I mentrestant, darrere el decorat de la política d'imatge i galeria, tothom sap que la nova llei d'estrangeria toparà amb les barreres de les normatives europees en matèria d'immigració. Davant això, hi ha dos camins: o bé s'acaten les disposicions europees (cosa que comportaria canviar la nova llei), o s'afronta la modificació de les normes de la Unió Europea en un sentit més progressista. El proper mes de març hi ha eleccions, i per tant tindrem un nou govern de l'Estat. I tenc la seguretat que tant el PP com el PSOE triaran el primer camí, perquè en una qüestió tan important com és la dels drets dels estrangers a l'Estat espanyol, la diferència entre aquests dos partits és de matisos insignificants. És a dir, que tant un partit com l'altre se sotmetran a les disposicions europees vigents i modificaran la llei d'estrangeria en un sentit més restrictiu, en lloc de promoure una transformació oberturista de la normativa europea.

Significa això que no hi ha res a fer, que ens hem de plegar, submisament, a qualsevol directriu europea? De cap manera. Quan el PSOE o el PP apel·len "invariablement" a les directrius de la Unió Europea en determinades matèries, o als concordats i tractats internacionals que fermen els Estats membres, moltes vegades ens estan venent la moto: ens diuen «això ho mana Europa» quan han de prendre una mesura política impopular, que els perjudicaria electoralment. Però també es produeix el contrari: quan hi ha un interès espanyol que xoca amb la normativa europea, i això és electoralment rendible, tot d'una compareix n'Aznar (abans en González, és el mateix) com a defensor de «los intereses nacionales» enfront d'una suposada agressió de les institucions europees.

Per això, en el tema dels immigrants, que no voten, no tenen cap problema a fer demagògia. Si en un moment donat fa falta estrènyer el torniquet dels drets ciutadans d'aquestes persones, passen la factura a Europa, i problema resolt.

Som conscient que és molt difícil canviar aquesta poderosa maquinària de l'engany i la tergiversació de les coses. Som europeista, i ho vull continuar essent. I la meva opció, com també la del partit que represent, és contribuir a la consturcció d'una Europa més oberta, més solidària i lliure. No vull una Europa convertida en un club de rics, amb una muralla cada cop més alta i sòlida per protegir-nos de la fam dels pobles del Sud. És cert que hi ha molts entrebancs (els tractats de Maastricht i Schëngen, disposicions diverses de la Comissió Europea) que castiguen els drets fonamentals dels immigrants que arriben a Europa, però no hi ha cap barrera infranquejable. Hem de canviar-ho. Hem de poder canviar-ho.

I sobretot: per favor, deixem de jugar amb la vida i amb el nom dels immigrants.