Constitució i federalisme

La Constitució espanyola compleix avui vint-i-un anys. Per tant, ja s'ha acabat per sempre aquella cançoneta que s'escoltava no fa gaire a les cancelleries europees de «la jove democràcia espanyola». De jove res. I per tant, arriba l'hora de plantejar seriosament la reforma de la Carta Magna des de la maduresa i l'altura de més de quatre lustres de concòrdia civil. Però un fet resulta indiscutible d'aquest procés històric: l'espectacular èxit de l'estat de les autonomies. La Pell de Brau no només ha progressat en el seu conjunt en aquestes dues dècades. El més significatiu és veure terres que no fa gaires anys eren d'emigració, com Múrcia, Galícia, Castella-la Manxa o la mateixa Extremadura, on ara el progrés és més que evident a l'empara del seu Parlament autònom. Per tant, l'hora del federalisme s'acosta. I no només per una qüestió de conviccions i de defensa d'un model d'Estat espanyol en què el centralisme quedi reduït a un malson del passat. Hem d'anar cap el federalisme des d'una perpectiva pragmàtica, pensant en el teixit productiu i en l'equilibri de totes les comunitats.