La mentida constant

Ja fa molts anys que vaig comprendre, a la filosofia clàssica grega, que la condició essencial de l'home era la política. Quan Aristòtil defineix l'home com «animal polític» ja se sap que la mentida serà, també, una de les altres condicions essencials de la vida humana. Viure, pensava jo quan era vint anys més jove i formava part de la infanteria periodística dels grans esdeveniments polítics del món, significa mentir i mentir-se. L'ideal era no mentir-se a un mateix, quan arribà l'hora venturosa de la llibertat. Els més romàntics varen renovar la consigna de Píndar "«Siau qui sou»" i tothom enfilà el camí que més li agradava, uns cap a la dreta que en dèiem «civilitzada» i altres cap a l'esquerra que sempre hem dit «progressista». La majoria, és clar, votà centre, però tot, malauradament, esdevingué mentida constant. Als quatre cantons de la Democràcia sorgiren mentiders disfressats de patriotes, de nacionalistes, d'antinacionalistes, de qualsevol cosa. En nom de la llibertat d'expressió hem hagut de suportar l'insult d'aquell veïnat que, més per ignorància que per maldat, et qualificava de fill de puta i de feixista. En nom de la llibertat hem arribat a dir que Garzón era un heroi quan processava Pinochet i un malparit quan li cercava les puces a Felipe González, o que l'Otan feia una «guerra humanitària», quan tots sabem que la guerra i les mortaldats són el més inhumà que existeix. Ielstin deu anar gat, si no ho veu així...