La biografia política del senyor Jaume Matas és una paradoxa,
una literal teranyina de mal desembullar. Pot semblar-vos una
opinió inexacta i fins equivocada, però ho pens, modestament. Quan
era president del Govern, ai!, no era president del Partit Popular.
Ara que ha conquistat el càrrec orgànic, punyetes!, n'ha perdut
l'institucional. Hom diria que, talment, el senyor Matas té un
problema de sintaxi gramatical. Ell voldria enllaçar les frases de
la seva vida amb una «i» copulativa, però l'atzar no li dóna altra
cosa que una «o» disjuntiva. Enfront de la condició de «president
del Govern i president del Partit Popular», es troba un caparrut «o
caixa o faixa». Modestament, diria que l'error del senyor Matas "la
pruïja que porta dins" és voler-ho tot alhora. I, en canvi, sembla
que Déu no l'ha pas cridat pels escollits camins de la ubiqüitat.
En un polític farcit de tanta ambició "legítima, ¿qui gosaria
dubtar-ho?", això li ha de provocar anèmies emotives de molta
infelicitat.
Podria ser, tanmateix, que aquesta no fos la situació més
angoixant i neguitosa per al seu esperit "vull dir per al seu estat
de consciència personal. M'explicaré. A mi, sempre m'ha semblat que
el senyor Matas, després de tenir una vida política intrauterina
mentre va exercir de conseller d'Economia, va arribar a l'alta
política (féu l'accés a la presidència del Govern) marcat per un
fet absolutament humà però precís i feixuc: el pecat original.
Aquest pecat original, però, no ha pogut pas netejar-lo a les
aigües baptismals del 13-J, i així és versemblant que tenim avui un
Senyor Matas vivint una etapa biogràfica desassossegada. En cas
d'haver guanyat les eleccions (siguem intel·ligents: eleccions que
va perdre perquè el PP, a les Balears, només ocupa el poder si treu
majories absolutes, doncs els aliats toquen el dos del seu redol);
en aquest supòsit, dic, hauria esborrat el pecat de néixer. Però,
per a dol personal seu, el bany de masses que esperava de la
santificadora font electoral sols li va atènyer a tall de melic.
Així, no ha expiat encara, malauradament, la culpa passada "i no
pas amnistiada. Per tant, la seva carrera política manté a sobre la
taca primigènia: haver estat president, no pas encapçalant una
candidatura, sinó havent comès perfídia. Els fets són ineluctables
i objectius.
El senyor Matas, quan el seu president, Cristòfol Soler, volgué
cofirmar-lo a l'Executiu l'any 1996, li expressà la seva lleialtat:
havia acceptat de seguir en el Govern com a conseller de Comerç,
Indústria i sector primari. Acte seguit, s'encaixaren les mans i
s'acomiadaren del despatx presidencial estant. Heus aquí, però, que
es deixà acaronar l'oïda per cants homèrics que el proposaven de
president substitut de Soler, previ cop de mà intern en el PP. Ja
sé que aspirar a la presidència de la Comunitat és sempre una
fal·lera comprensible, en ell i en qualsevol polític calculadament
ambiciós. Això no obstant, el senyor Matas, que ja tenia
compromeses la paraula i la lleialtat a Soler, no podia acceptar la
col·lusió bèstia i secreta que alguns havien confabulat. No, ell
clarament no, per com havia acceptat de seguir al costat del
president. Tenc el parer, en efecte, que no ho podia pas admetre si
creia que els comportaments de les persones s'han d'acompanyar
d'unes formes morals. La seva aposta, però, fou una altra, com
després palesaren els fets i, aleshores, traí Soler i l'investiren
president. Després, començava una frenètica cursa per tal de
guanyar-se, amb el rellotge en contra, la popularitat telegenètica,
la imatge d'eficàcia executiva, l'amor del poble... i, sobretot,
que d'això se'n derivés un triomf electoral a pols. La roba bruta
que, a les calendes de juny passat, portava desada a la bugaderia,
no era potser molta, però la primera camisa que havia vestit la
tarda de la seva diabòlica investidura de molt honorable,
presentava una màcula, indeleble potser. Ell n'era conscient, però
amb un bon lleixiu electoral "hagué de creure's" recuperaria la
blancor, i si tot rutllava segons els plans, acabaria esdevenint el
president que ell exactament somniava: per via de netedat
electoral. Després, com una segona batalla immediata, seria
proclamat líder úni i unipersonal del Partit Popular. Els somnis
són simple fumassola onírica i, és clar, el senyor Matas no ha
pogut veure acomplits els càlculs. Quan perdia les eleccions,
guanyava el congrés. De tot plegat, el que encara roman visible en
el seu expedient "allò que sobresurt de l'horitzó personal" és la
màcula del néixer. El pecat original d'un no batiat "electoralment,
s'entén.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.