Els cent dies

Cent dies no són res per avaluar un govern, però així i tot s'aprofitarà l'avinentesa per opinar sobre el nou Govern Antich, i segurament en sentirem a dir de tots els colors. Divergències valoratives al marge, en el que tothom coincideix és que el Govern actual va néixer enmig d'una gran il·lusió, almanco la d'aquells que havien votat els partits que li donen suport. Si convenim que el que defineix fins ara el Govern Antich és sobretot aquesta il·lusió i la comparam amb la que generaren els seus antecessors, aleshores per ventura podríem obtenir una dada rellevant per graduar els successius governs. El nostre primer govern autonòmic va ser el de don Gabriel Cañellas que a principi de l'estiu de 1983 va aconseguir el suport forçat d'UM per asseure's al Consolat de la Mar. Els cents dies no deceberen ningú. Aquella AP venia de protagonitzar al llarg de la negociació autonòmica el paper d'antiautonomista exacerbat i si no va dur (com havia dit que faria) l'Estatut al Constitucional va ser perquè va governar. Per tant, d'il·lusió, el que es diu il·lusió, no en va generar gaire, ni durant els primers cent dies, ni tampoc durant els 144 mesos aproximats que va durar. Lògic, com havia d'il·lusionar un partit que governava una institució l'existència de la qual havia combatut amb força? Va gestionar la institució sense més il·lusió que la que aportaven aquells que la veien com una assegurança per continuar fent bons negocis. Era, diguem-ne, un govern il·lusionador d'alguns, pocs, comptes corrents. L'única ocasió en què va aconseguir il·lusionar socialment va ser cap allà el juliol de 1995 quan Aznar va fer dimitir el president, encara que és vera que aquella il·lusió no venia precisament dels votants conservadors.