Biel Florit

Menjar Calàpets

Biel Florit30/09/99 0:00

Avui m'he tornat a entristir davant la imbecil·litat, la blaiura, la manca absoluta de respecte cap a la nostra cultura, el passar olímpicament de mi com a mallorquí exercidor, per part d'una caixera del SYP del Coll d'en Rabassa, al carrer d'Illes Pitiüses. Es tractava d'una jovençana magrel·la d'una vintena d'anys, rossenca i agradosa que, quan li he consultat on podia trobar un producte en concret, m'ha contestat més coenta que un pebre de cirereta: «si no me habla español no le entiendo para nada». Idò cobra sols això (ho ha entès), que aquí hi estic de sobres. Quan, més bufat que un ble, he sortit d'aquell portal amb l'íntima promesa de no tornar-hi a entrar mai més, he hagut de reconèixer que, en contra d'allò prudencial i aconsellable, amb els anys, el mal tremp m'ha crescut a passes agegantades, ja no aconseguesc la sang freda d'un temps, que em feia possible ser netament expeditiu. Com per exemple quan, a un sopar de companyonia del PSM que es celebrà al Foro de Mallorca ja fa un fotimer d'anys, no em faceu dir quants, al final dels parlaments en Tià Serra ens recordà que, just al costat del menjador on érem, hi havia una sala de festes on hi podíem continuar la bauxa i fer un ballet, si ens venia de gust, ja que, aquell temps, el Partit encara no estava per llogar orquestres. Un bon contingent hi anàrem i un parell ens situàrem a la barra, on una al·lota d'exuberant pitrera i pelatge rogenc feia el que podia per atendre el personal. Quan em tocà a mi demanar consumició, li vaig dir: un conyac «Torres-cinc», quan puguis. I em contestà que: «lo siento, no le entiendo». Amb els bons reflexes que jo tenia aleshores, vaig insistir amb el meu macarrònic anglès: «One Toures five brandy, please», i me'l serví a l'acte! Un alt càrrec de l'actual Govern de les Illes tengué un atac de rialles nervioses i va haver d'anar a corre-cuita als serveis sanitaris.

Ara bé, l'ocasió de satisfacció més rodona que record dins aquest ordre de coses va ser quan, un migdia, amb un matrimoni d'amics procedents de Granada, immigrants ja feia més de quinze anys aleshores, ell feia de cuiner a un restaurant de moda, bon piset, bon cotxe, i amics quasi des del principi de la seva venguda a Mallorca, deia, ens havíem trobat a una cafeteria i bevíem un refresc plegats. Ell no parlava mallorquí però el m'entenia tot; ella, no. Li havies de xerrar en castellà, que si no es quedava absolutament fora de joc. Fins que, en una d'aquelles fluixors de gorja tan clàssiques en mi, vaig amollar: ostres, tu, quan aprendràs a parlar mallorquí d'una vegada, nina? Buf, la que s'armà després! «No sé qué os creeis los mallorquines, que si no hubiese sido por nosotros que vinimos a levantaros el turismo todavía estaríais todos sembrando coles i guardando cerdos i gallinas...». I una llarga lletania més d'empentes que em fa basca repetir. Ho vaig veure molt clar, o jo afluixava o una amistat se n'anava a porgar fum. I no eren mala gent. Gairebé ja m'hi havia acostumat, a ells. Vaig optar per tenir una inexistent feina molt urgent i partir.

Però, resulta que una mesada més tard la meva companya i jo anàrem a passar una setmaneta de vacances per Andalusia, que no la coneixíem gens ni mica. I ens agradà molt, sobretot Granada precisament, l'Alhambra, Las Alpujarras, la Sierra Nevada, els contrastos meravellosos d'aquella terra ens impactà de veritat. De tornada, em mancà temps per fer el topadís amb el cuiner i amb la seva dona i els ho vaig dir: Vaja hermosura la vostra Granada, que maca, quina verdor, quins contrastos, quina llum, sí... Per cert, que vaig pensar molt en vosaltres dos, molt, no em fugia del cap la mateixa idea, aquesta: aquells dos cossets ho devien passar molt malament per aquí, per haver de deixar aquest paradís i anar a «alçar» turismes a terres estranyes... Ell aguantà bé el cop; ella no tant. Però jo vaig quedar més a pler, més a pleeeeer...!