Wir sprechen Katalanisch, Doktor Valverde!

Que nosaltres mateixos som uns «pobres d'esperit incapaços d'exigir, per activa i per passiva, individualment i col·lectiva, un comportament respectuós d'aquests energúmens» és un fet que una colla d'anys de residència a s'Arenal (amb essa) m'ha permès de constatar, sobretot cada vegada qe una botella o una llauna encerta, de matinada, una finestra de ca nostra esdevenguda diana. Això té una solució amb uns ingredients varis i mals de conjuminar, entre els quals es destaquen el seny i la paciència (encara que jo visqui just damunt l'aparcament de la Guàrdia Civil i de la Policia Local). Però trob que no s'ha de permetre que això es relacioni amb el conjunt de la comunitat que parla la llengua de Goethe ni amb la generalitat d'alemanys que ens visiten. Els alemanys vénen, paguen i se'n van. Si romanen a Mallorca, és que han tornat a pagar. No se sap que això mateix ho fes el cavaller d'Aspheld, ni els qui han vengut darrere d'ell. Dir, com diu el professor Valverde, que «les limitacions que la cortesia, l'educació i la tolerància imposen ja fa molta d'estona que estan ultrapassades, sobretot pel que fa al comportament d'alguns dels visitants que ja s'han convertit en residents» és incórrer en una falsedat palmària: els brètols són predominantment jovenots estivals, mentre que els residents solen esser persones cultes, majors, educades, cordials i amb doblers, uns doblers que inverteixen a ca nostra.

El professor Valverde diu mentida quan afirma que «per una cosa com ara la llengua els haurien ventat de bon de veres i més i tot». Els alemanys són infinitament més tolerants en qüestions lingüístiques que els espanyols i els francessos, professor Valverde. I encara, en referència al relat inserit a l'article de què parl, em costa molt, però molt, de creure que un recepcionista germanòfon de s'Arenal (amb essa) no sabés confegir, també, uns mots en bon anglès: l'ensenyament a Alemanya no és tan dolent com el d'aquí, i si vol el convid un vespre a ca nostra i ho comprovarem conversant amb els esburbats de l'hotel de davant. Precisament tenc una experiència amb un recepcionista d'un hotel arenaler, que per ventura era el mateix del relat de Llorenç Valverde: m'hi vaig adreçar telefònicament en català i tot d'una em respongué «sprechen Sie deutsch?». En contestar-li la pregunta en alemany, romangué un moment en silenci i finalment es posà a cridar: «'Eh! 'Que venga el mallorquín! 'Que venga el mallorquín!» És clar: el mallorquinel·lo de l'hotel que, aquest sí, parlava alemany, vet-ho aquí.

Que la llengua alemanya ocupi un lloc dins la nostra societat no ens hauria d'estranyar. L'alemany no pren cap espai al català perquè prèviament n'havia estat desallotjat per l'espanyol (a la UIB trobareu qualque bon professor de sociolingüística, senyor Valverde: escoltau-lo!). ¿És que ara ens haurem de plànyer perquè als hispanòfons els «ha tocat de rebre»?