El director general de Recursos Hídrics, Antoni Rodríguez Perea, s'ha trobat amb una allau de sol·licituds per excavar nous pous. S'ha escandalitzat davant d'aquesta situació, entre altres coses perquè, com a veritable «ideòleg» dels recursos hídrics, es deu haver proposat d'harmonitzar la seva concepció de l'aigua com a bé comú amb una cultura de l'aigua que s'ha anat fent gota a gota durant segles. És dubtós que ningú no pugui creure que és el propietari de l'aigua que extreu en la seva finca "en desconeixem l'origen i l'itinerari seguit fins passar per un punt determinat"; però és difícil, per no dir impossible "almenys per ara", canviar una mentalitat que sí l'assenyala com a propietari d'aquesta aigua. Han canviat substancialment les circumstàncies que crearen aquesta cultura, amb els seus hàbits i la seva jurisprudència, però una cultura no es transforma al ritme en què ho fan aquestes circumstàncies. Imposar una nova cultura de l'aigua és una tasca difícil, perquè no basta tenir raó ni raons: també és menester una estratègia feta de subtilesa i coneixement. Rodríguez Perea haurà de tenir en compte, a més, que els contribuents no creuen que els poders públics puguin resoldre les grans qüestions; i que per això cadascú cerca una solució individual. I val a dir que els que ara són a l'oposició feren tot quant pogueren per engreixar aquesta psicosi: això només és un dels molts regalets amb què han volgut obsequiar aquells que els han derrotat.