Cambotja, el cas més extrem

Per cert, Pla "que havia estat un testimoni directe de la inflació galopant patida per l'economia alemanya després de la Primera Guerra Mundial" tenia una vertadera obsessió per la importància del valor dels doblers per al manteniment de tota societat. Com també va escriure, «el preu de la moneda és el fonament de la moral pràctica, que és l'única que existeix».

Dins aquest marc de salvatgisme desfermat d'aquest segle de la megamort, segurament el drama més extrem i més inexplicable haurà estat el genocidi foll practicat a Cambotja pels Khmers Rojos de 1975 a 1979, després d'abolir fins i tot la moneda (!) i considerar enemiga del nou règim igualitari tota persona que hagués tengut la sort "o la dissort, en les circumstàncies" d'haver rebut una educació (de fet, no és possible trobar mestres, metges, jutges o advocats d'una certa edat, tan efectiva va esser la «neteja»). Per a una població total que no devia passar gaire dels cinc milions, un milió set-cents mil varen esser passats per la pedra. Si es pren en compte el percentatge de la població afectada, i la demencial condició d'autogenocidi, ens trobam realment amb el cas més extrem d'aquest segle de follia col·lectiva.

El corresponsal de la revista Time a Phnom Penh dóna notícia en el darrer número de la identificació i detenció del cap del més tristament famós dels centres d'extermini del règim "avui transformat en un fúnebre museu del genocidi (amb una mena de reliquiari de deu pisos d'altura tot reblert de calaveres de les víctimes) i, a la vegada, en una ben peculiar «atracció turística» de la capital.

Tanmateix, la possibilitat que sigui sotmès a un judici real, val a dir a un judici que no sigui una farsa per a cobrir l'expedient "a l'igual que en els casos del altres liders dels Khmers Rojos finalment detinguts", és pràcticament inexistent. La història més macabra i més brutal ho empastifa tot. Una mortaldat tan massiva va suposar unes complicitats tamb massives; assassins i víctimes podien esser sovint familiars o estar molt estretament relacionats. Per altra banda, la supervivència té les seves prioritats, i el que ara més volen els que varen poder salvar la pell és, després de capejar les conseqüències terribles d'una economia p'enterra, tractar d'oblidar tant d'horror; en definitiva, oblidar el passat i el present i mirar de construir algun futur. Així, difícilment es podran aclarir els fets i esbrinar les responsabilitats fil per randa o, almanco, comprendre mínimament la mecànica dels esdeveniments desfermada. I ja se sap que les desviacions del poder de la burgesia són més aviat una broma al costat de les desviacions del poder de les masses. A part que és una característica comuna dels majors crims del nostre segle el que la justícia que s'ha pogut aplicar "quan s'ha pogut" no ha suposat realment cap reparació ni cap remei mínimament substancials. Així, la nostra conclusió és que no hi ha mai justícia per als genocidis. La justícia arriba sempre a misses dites. I fins i tot el mateix establiment dels fets "que realment és el mínim que es pot demanar" queda, massa sovint, dins una espessa boira d'inhumanitat. Perquè el que certs col·lectius són capaços de fer resulta d'allò més difícil de comprendre des d'uns paràmetres humans diem-ne tradicionals, des d'uns paràmetres ètics. I, una vegada més, els pretesos salvadors del poble han estat, de fet, els seus botxins més abjectes, en una escala d'allò més esgarrifadora. Fins a un punt que, ara com ara, excedeix tota comprensió.