La condició humana s'ha vist ignominiosament i frontalment
atropellada "o més aviat desvetlada, amb aspectes que semblaven
impensables", una i altra vegada, durant aquest segle que estam a
punt d'acabar, i que Zbigniew Brezezinski ha tengut l'encert de
qualificar com el segle de la megamort. Molt oportunament ens ho ha
recordat, fa poc, Valentí Puig, en el seu estudi sobre la
personalitat i l'obra de Josep Pla, L'home de l'abric, llibre del
tot recomanable per a qui vulgui evitar certes teranyines mentals.
El propi Pla ens ho feia avinent, fa molts d'anys: «poques vegades,
en el curs de la història, s'hauria donat un període més llarg i
més intens de bogeria general progressiva, de bestialitat més crua,
de salvatgeria primigènia».
Per cert, Pla "que havia estat un testimoni directe de la
inflació galopant patida per l'economia alemanya després de la
Primera Guerra Mundial" tenia una vertadera obsessió per la
importància del valor dels doblers per al manteniment de tota
societat. Com també va escriure, «el preu de la moneda és el
fonament de la moral pràctica, que és l'única que existeix».
Dins aquest marc de salvatgisme desfermat d'aquest segle de la
megamort, segurament el drama més extrem i més inexplicable haurà
estat el genocidi foll practicat a Cambotja pels Khmers Rojos de
1975 a 1979, després d'abolir fins i tot la moneda (!) i considerar
enemiga del nou règim igualitari tota persona que hagués tengut la
sort "o la dissort, en les circumstàncies" d'haver rebut una
educació (de fet, no és possible trobar mestres, metges, jutges o
advocats d'una certa edat, tan efectiva va esser la «neteja»). Per
a una població total que no devia passar gaire dels cinc milions,
un milió set-cents mil varen esser passats per la pedra. Si es pren
en compte el percentatge de la població afectada, i la demencial
condició d'autogenocidi, ens trobam realment amb el cas més extrem
d'aquest segle de follia col·lectiva.
El corresponsal de la revista Time a Phnom Penh dóna notícia en
el darrer número de la identificació i detenció del cap del més
tristament famós dels centres d'extermini del règim "avui
transformat en un fúnebre museu del genocidi (amb una mena de
reliquiari de deu pisos d'altura tot reblert de calaveres de les
víctimes) i, a la vegada, en una ben peculiar «atracció turística»
de la capital.
Tanmateix, la possibilitat que sigui sotmès a un judici real,
val a dir a un judici que no sigui una farsa per a cobrir
l'expedient "a l'igual que en els casos del altres liders dels
Khmers Rojos finalment detinguts", és pràcticament inexistent. La
història més macabra i més brutal ho empastifa tot. Una mortaldat
tan massiva va suposar unes complicitats tamb massives; assassins i
víctimes podien esser sovint familiars o estar molt estretament
relacionats. Per altra banda, la supervivència té les seves
prioritats, i el que ara més volen els que varen poder salvar la
pell és, després de capejar les conseqüències terribles d'una
economia p'enterra, tractar d'oblidar tant d'horror; en definitiva,
oblidar el passat i el present i mirar de construir algun futur.
Així, difícilment es podran aclarir els fets i esbrinar les
responsabilitats fil per randa o, almanco, comprendre mínimament la
mecànica dels esdeveniments desfermada. I ja se sap que les
desviacions del poder de la burgesia són més aviat una broma al
costat de les desviacions del poder de les masses. A part que és
una característica comuna dels majors crims del nostre segle el que
la justícia que s'ha pogut aplicar "quan s'ha pogut" no ha suposat
realment cap reparació ni cap remei mínimament substancials. Així,
la nostra conclusió és que no hi ha mai justícia per als genocidis.
La justícia arriba sempre a misses dites. I fins i tot el mateix
establiment dels fets "que realment és el mínim que es pot demanar"
queda, massa sovint, dins una espessa boira d'inhumanitat. Perquè
el que certs col·lectius són capaços de fer resulta d'allò més
difícil de comprendre des d'uns paràmetres humans diem-ne
tradicionals, des d'uns paràmetres ètics. I, una vegada més, els
pretesos salvadors del poble han estat, de fet, els seus botxins
més abjectes, en una escala d'allò més esgarrifadora. Fins a un
punt que, ara com ara, excedeix tota comprensió.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.