Disbarats?

Va arribar el Senyor Aznar, per això que eufemísticament se'n diu despatxar amb el Rei a Marivent; després va realitzar l'oportuna roda de premsa, on va afirmar que l'augment de les pensions és un disbarat. És a dir, per l'actual president del Govern central que una autonomia pretengui que una persona incapacitada gaudeixi de més recursos i, per tant, pugui dur a terme una vida més digna, això és un disbarat. I disbarat segons el diccionari és una cosa dita o feta sense raó. Millorar la vida dels pensionistes pot ser moltes coses, però no un disbarat. Es pot considerar no assumible per les administracions, es pot dir que el sistema o el procediment no és l'adequat, que és il·legal, que hauria de ser fruit del consens i no de la decisió autònoma de cada agent, que hi ha d'haver coordinació. Ara bé, el que no es pot considerar és una bestiesa. Aquesta discussió no és etèria com tantes altres que es produeixen en política, és un debat que afecta les persones, al nivell de benestar d'un sector de la població en desigualtat i amb manco potencialitats econòmiques i laborals. El que és un disbarat és que un senyor hagi de viure a la nostra societat opulenta amb cinquanta mil pessetes. El que no té nom, és que allò important és quina institució pot o ha de fer la pujada i no la situació d'aquestes persones. La burocràcia és per damunt dels ciutadans. Els poders públics, pensava ingènuament, serveixen amb objectivitat els interessos generals, i aquests interessos vénen concretats, entre d'altres aspectes, per la redistribució de la riquesa, la protecció dels sectors que manco tenen o que romanen en una situació de més precarietat social, en una distribució dels béns i serveis mínims d'una manera equitativa i general. L'educació obligatòria, la sanitat per a tothom i la cobertura assistencial en sentit ample, són béns i serveis de primera magnitud dins una societat que es vol del benestar, que pretén la desaparició de la pobresa i que desitja uns nivells de vida dignes per a tots els seus components. Posar més ordinadors a les escoles, fer més quiròfans o incrementar les pensions són mesures positives en si mateixes. Per tant, són, per definició, raonables. Els nacionalistes espanyols cometen dos errors en afrontar aquesta qüestió. En primer terme, el miratge de la igualtat a tot el territori, es pretén partir de la base que els béns i serveis púbics arriben per igual a tots els ciutadans de l'estat, com si no hi hagués diferències entre viure en una comunitat autònoma o en una altra, o com si no hi hagués diferència d'un municipi ric en un de pobre, com si pertot hi hagués els mateixos preus i els mateixos costos, com si la despesa de l'estat no és fes àrbitrariament sinó atenent a criteris d'igualtat, com si no sabéssim que si Inca en lloc de ser ciutat balear ho fos d'Andalusia ja tendria un hospital. I en segon lloc, hi ha la perversió ideològica, és a dir, ficar en un mateix sac autonomies, diputacions i ajuntaments, argumentant que si cadascuna pot incrementar les pensions això es convertirà en una mena de subhasta. És l'intent continuat de descafeïnar el procés autonòmic mitjançant la seva concepció com una simple descentralització administrativa, i no com una descentralització política. Es traspassa una gestió, no una opció de decidir. Tenim autoadministració, no autogovern. Les nacionalitats i regions serien així, com simples institucions properes als ciutadans que han de ser tutelades per qui gaudeix del poder absolut, l'estat; per qui té la sobirania, és a dir, el que pot establir raons i llevar-ne. No som grans per decidir que volem ser, ni tan sols se'ns vol permetre arribar a la majoria d'edat; ells des de l'uniformisme, el miratge, la distància i el desconeixement decidiran per nosaltres. No sé si és la conjuntura política, però m'omple d'orgull que la meva autonomia es converteixi en una de les pioneres en el trencament de l'asfixiant lectura centralista del model constitucional, començam a tenir empenta i il·lusió per transformar la realitat, començam a voler tenir un paper actiu i de primera. Era ben hora, collons! (amb perdó).