Encara són vius els homes i les dones i els nins que moriran
aquest estiu a la carretera. Encara s'aixequen el matí i afronten
el dia amb el conhort de les vacances pròximes a arribar, o ja
començades, i encara es fan netes les dents per mirar, inútilment,
de conservar-les de vells i encara pensen periòdicament en el
futur, a veure créixer els fills, en plans de pensions, i encara
tenen com tothom instants de pànic a algunes malalties i gaudeixen,
com tothom, de l'energia present que prové d'imaginar la felicitat
futura. Sembla cruel aquesta imatge, i ho és, però la crueltat
precisa i innegable no prové de la imaginació sinó de la veritat.
És segur que centenars de persones no arribaran al final de
l'estiu, i aquesta dada és cruel perquè és indubtable.
Encara és més cruel el punt de vista d'aquests que ara veuen la
llibertat occidental i la pròpia intimitat greument amenaçada
perquè la policia de trànsit faci algunes fotos o situï alguns
radars sense avisar, o retiri el carnet de conduir, perquè, diuen,
l'excés de velocitat no mata. Tampoc no mata la pluja tot i que
moltes vegades les notícies d'un accident comencin amb paraules que
asseguren que n'ha estat la causa. Però mentre les carreteres, i
els carrers, siguin l'escenari d'una epidèmia de mort i de patiment
que supera en nombre i en estupidesa qualsevol guerra, qualsevol
malaltia difícilment remeiable, qualsevol previsió, qualsevol
innocència i qualsevol crim, sembla que tot el que faci l'estat és
poca cosa.
Garantir la seguretat del trànsit, que només és una part de la
nostra lliberatt, és un exemple de terreny en què encara és
necessari defensar l'acció màxima de l'estat, i en qualsevol cas
una acció que hauria d'ésser més extensa i més efectiva del que és.
La gent que infringeix sistemàticament les normes de trànsit rep de
l'estat la mateixa consideració que els conductors diguem-ne
normals i que els qui són conscients de quines possibilitats de
mort i de patiment s'amaguen sota la brillantor de les màquines que
tenen a les mans, perquè l'estat, les autoritats d'aquest sistema
que és el trànsit, estan massa ocupats pensant si és més útil fer
campanyes dures "amb imatges dramàtiques, amb crits i sang i fetge,
per a les quals no fa falta inventar res, perquè n'hi ha prou de
posar-se amb la càmera a qualsevol carretera o a la porta de
qualsevol servei d'urgències de qualsevol hospital, tot saben que
si és un vespre de divendres o de dissabte l'espera serà menor" o
toves "d'aquestes amables on joves somrients i adults atractius
recomanen allò que seria normal però que no ho és: conduir amb
responsabilitat, entre imatges de nins i de rosses tan atractives
com inevitables i tan inevitables com irreals. Només la darrera
campanya, feta per McCann-Erikson, costà dos mils dos-cents milions
de pessetes, però no hi ha a l'horitzó de l'acció dels poders
públics molt més que una allau de campanyes caríssimes.
El funcionalisme presentà la imatge del trànsit com la paràbola
perfecta de qualsevol sistema social, perfecte en la teoria,
generador de múltiples problemes (en alguns casos de més problemes
que avantatges, de més despeses que beneficis, en qualsevol unitat
comptable, siguin monedes o felicitat o patiment) en la realitat.
Milers de persones es deixen la vida sobtadament en milers
d'absurds accidents, tot sense culpa mereixedora d'aquesta pena de
mort no contemplada per la llei però real i mecànica com el pas
dels dies, però els defensors de la intimitat tenen escrúpols per
si els agafen en una foto sense permís o els fan bufar sense totes
i cada una de les garanties jurídiques que s'han inventat en els
darrers tres-cents anys, gelosos d'una intimitat que ingènuament
creuen que la mort respectarà demanant-los permís per tallar la
seva vida. I qualsevol que hagi vist un accident sap que no hi ha
temps de demanar res ni abans ni després.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.