Aprincipis de 1977 el qui fou un dels més significats membres de l'antifranquisme, el líder del PSP doctor Manuel Mora, deia que «en política tot el que no sigui realisme és hipocresia o pura utopia», per explicar la seva sortida del PSP (que mesos després desapareixeria) i l'acceptació de ser candidat al Senat per PSOE. El context polític en què el doctor Mora s'expressà així era molt diferent al moment polític actual, però no tant com per pensar que l'essència del seu missatge no sigui, avui també, ben vigent. Han hagut de transcórrer vint-i-dos anys perquè una part de l'esquerra hagi sabut llegir la realitat: que tot el que no sigui sumar forces dóna irremeiablement la victòria als conservadors, els quals fins ara s'han presentat units sota unes soles sigles. Ha estat a Eivissa i Formentera on s'ha posat remei a la miopia, o ceguesa, de l'esquerra. La candidatura victoriosa de Pilar Costa al Senat, el 1996, demostrà que era possible superar les gelosies i rancúnies entre els partits progressistes per vèncer el PP. Enguany, sense la repetició d'aquesta fórmula (i malgrat que la candidatura finalment no ha estat el que es pensava que seria), el PP avui ja hauria investit Jaume Matas com a president del Govern i el Gabinet Caligari, en lloc de fer les maletes, es disposaria a seguir la sistemàtica tasca d'aniquilació de tot aquell col·lectiu que no s'hagués agenollat davant d'ells. Aquest realisme que ha demostrat l'esquerra pitiüsa ha permès crear les condicions perquè el Govern progressista sigui una realitat. Ara serà aquest Govern, com a pilot polític de Balears, el que haurà de demostrar que tot l'esforç ha valgut la pena. L'espectacle de les potadetes que la dreta política i mediàtica de Madrid ens ha ofert aquests darrers dies, dóna una idea de la potencialitat que té el Govern de Balears. Si és prou hàbil, Balears es pot convertir en un mal de cap per al govern nacional. Aquesta és la passa prèvia imprescindible per aconseguir aixecar el pes polític illenc.
Per altra banda, aquest Govern pot ajudar molt, si funciona bé, a què les tradicionals divergències entre l'esquerra vagin entrant cada vegada més dins els terrenys de la normalitat. No seria fàcil d'entendre que l'exemple pitiús, que tan bé ha funcionat, no s'aprofitàs com a referent per anar teixint unes coalicions semblants per al futur, tant a Mallorca com a Menorca. De la lectura dels resultats de totes i cadascuna de les eleccions fetes a Balears se'n desprèn (i especialment d'aquestes darreres) que els electors volen poques i clares opcions: dreta, esquerra i nacionalisme, i que prevalen sobre manera aquells partits que ocupen l'espai més ample. El nacionalisme, fins ara dividit entre centre i esquerra, pareix que ha decidit fer camí cap a una col·laboració estreta que previsiblement podria acabar amb una marca electoral exclusivament nacionalista. La dreta podria ser ben bé que després de dues dècades de presentar-se sota les sigles d'un sol partit ara es trobàs dividida, si finalment Cañellas tira endavant el seu projecte. En aquestes circumstàncies, seria suïcida que l'esquerra no aprofitàs la immensa oportunitat que té actualment per posar les bases perquè l'èxit d'enguany no sigui en el futur un simple record.
