La universíada

Aquesta primera informació no era gaire exhaustiva, per la qual cosa, com supòs que fa quasi tothom, vaig deixar volar la meva ment i, a partir del poc que en sabia, me vaig imaginar la resta. He de dir, en descrèdit meu, que me vaig errar d'un bon tros.

Em pensava que, fent honor al seu nom, una universíada seria una competició esportiva entre estudiants de distintes universitats, a les quals representarien, i que aquestes en serien les principals protagonistes. Als Estats Units hi ha una llarga tradició de competicions entre estudiants superiors i són un bon grapat de modalitats esportives les que compten amb la seva pròpia lliga universitària, separada de la dels clubs. Una de les que tenen més anomenada deu ser, precisament, la de bàsquet, de la qual surten moltes estrelles que, després són fitxades pels clubs de l'NBA.

Una idea semblant en tenia jo dels jocs universitaris. Però no. He arribat a la conclusió que la universíada no és més que una olimpiada en petit. l'única diferència és que els esportistes han de cursar estudis universitaris, el que restringeix molt la participació, L'únic paper de les universitats deu ser informar els seus alumnes, i, tal vegada, alguna d'elles, posar a la seva disposició infraestructures per poder seguir el seu període d'entrenament. I, naturalment, donar fe que qui es presenta, efectivament hi està matriculat.

El dia de la inauguració, ningú no va desfilar sota el pavelló de la seva universitat, sinó del seu estat. Tampoc no se'ns va informar del nom, ni tan sols del nombre d'universitats participants. Quan un guanyador puja al podi, no sona l'himne de la seva universitat ni s'aixeca la seva ensenya, sinó la del seu estat. On és l'esperit universitari? Realment, per mi, no és més que un sucedani descafeïnat d'unes olimpíades.

En aquestes circumstàncies que sonàs l'himne d'Espanya i no ho fes el de Mallorca és una anècdota, una simple conseqüència de la filosofia que envolta aquests jocs. Per la FISU, no és que no contin les entitats supraestatals com la nostra, és que tampoc no conten les mateixes universitats que, aparentment, haurien de ser la clau de volta de tots els actes.

I aquest no és un fet aïllat. A la universíada els estats releguen en un segon pla les que haurien de ser les autèntiques protagonistes: les universitats. Però això també succeeix en molts d'altres esdeveniments internacionals. El poder dels estats i les ganes d'acaparar protagonisme són immenses. No dubten a reivindicar com a pròpia qualsevol persona o equip que hagi nascut dins les seves fronteres i que destaqui en una disciplila a nivell internacional, tant si a aquesta li ve de gust com si no i malgrat que els mèrits per l'assoliment de les metes aconseguides siguin d'una altra institució.