Hi ha un punt en què arraba- ssar-te una paraula és una operació
complicadíssima. No saps què en sortirà, de la canonada pregona on
els sentiments es transformen en mots. No saps mai si sortiran
condretes, les paraules. Si seran agres, agressives, dolces,
pudentes, maquillades, o, senzillament inútils. No ho saps,
sobretot quan han d'afrontar una realitat tan indefugible i aspra
com la mort. No la mort en abstracte, ni com a tema metafísic, ni
tan sols com a tema poètic, sinó la mort tràgica i dura,
inesperada, gairebé a la cuneta d'una carretera, d'una persona que
has conegut i, entre tu i ell, s'han establert unes sinuoses
complicitats.
En Biel Ferrer ha estat alumne meu. No puc dir que destacàs ni
per bé ni per mal. Era, com tants d'al·lots de la seva edat, dels
que navegaven per la vida sense un nord massa fix. Desmotivats per
a l'estudi, feien acte de presència a l'aula potser aferrats, sense
saber-ho i tot, a aquella màxima tan casolana de «qui dies passa,
anys empeny». Però era un alumne sa, sense malícia, sense voler,
com d'altres fan a vegades, amagar les seves mancances rere
cortinatges d'excuses estufades i pretencioses del tipus: «el
professor lesiona la meva autoestima» o d'altres més de tota la
vida com «el professor me té ràbia...» No, ell arribava silenciós,
amb un somriure ripuntant. Mai no li vaig haver de cridar
l'atenció, no havia d'amortir el seu desfici parlant, incordiant el
veïnat; com a molt, els dilluns a primera hora, irreverentment
consentit per mi, iniciava el to d'una becaina. Era dels pocs
alumnes que sabien gloses. Tant és així, que el dia de l'examen
final, conscient que ens veuríem per setembre, m'omplí el paper amb
dues gloses ben vitenques. Dissortadament, per a ell aquesta
revàlida ja no arribarà mai.
La seva mort mai no hauria passat de la consternació pròpia que
es produeix en un poble petit quan 19 anys han quedat segats
inesperadament. Però la providència volgué que passàs en un punt
negre de trànsit, el creuer entre Campanet i Búger. I la seva mort
posà de manifest que aquella vaporosa il·lusió de ser la Comunitat
més rica d'Espanya pot ser-ho amb xifres a la mà però la qual cosa
no implica que entre tanta xifra setinada no supurin unes carasses
imperdonables.
Perquè tots sabem que al nostre redol, només en infraestructures
viàries, es podrien fer moltes millores, es podrien reciclar moltes
carreteres i carreteretes. A vegades bastaria que li posassin com
si diguéssim una mica d'espadradap, com a molt fer-los un lífting.
Per posar un exemple que tenc a prop: eixamplar la carretera que va
de Pòrtol a Santa Maria. Però aquestes són petites obres que els
nostres governants van ajornant dia rere dia. És clar, no permeten
inauguracions sumptuoses, ni «sobrets» que dirien els malpensats
del cafè del meu poble.
És una llàstima que per arreglar aquestes petites coses es
necessiti que allò que tant estimaves tu i els teus se t'hagi
escolat: la vida. És una llàstima que per endreçar aquestes
minúscules coses allò tan íntim i anònim, el dolor dels teus,
s'hagi transformat en portada d'un diari. Estic segur, Bielet, que
viuràs una mica més a través dels teus òrgans que la teva família
tan generosa, a l'hora de l'infortuni, va donar. Siguis allà on
siguis, per tu i només per tu, aquesta petita elegia.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.