La limitació continguda a l'Estatut d'Autonomia consistent en la necessitat d'obtenir el vot favorable de com a mínim els parlamentaris que representin dues Illes per aprovar els pressupostos, les lleis que afectin els consells insulars i la modificació de l'Estatut ha cobrat un protagonisme inesperat a la vida política balear. Moltes són les interpretacions del precepte que circulen. Més enllà de fer hipòtesis una mica imaginatives i més enllà d'intentar forçar els conceptes en interès dels propis colors, cal fer una reflexió sobre el seu significat. Ja ho diu el Codi Civil que les lleis s'han d'interpretar fonamentalment amb atenció al seu esperit i a la seva finalitat. I quina és la finalitat del polèmic art. 24.6 de l'Estatut? Doncs, en paraules molt senzilles, és evitar que l'illa major imposi a les menors una determinada política financera i d'inversions i una determinada estructura institucional. És a dir, la finalitat és que els representants de Mallorca no puguin prendre decisions de gran importància sense comptar amb el suport d'almanco una de les illes menors. I això respon a una malfinaça històrica entre els components de l'arxipèlag. Evidentment no respon a una dicotomia dretes-esquerres o nacionalistes-sucursalistes, que són les dues contraposicions damunt les quals gira la nostra vida col·lectiva. Tanmateix, que el problema no hi sigui, no vol dir que les clàusules de protecció no tenguin una utilitat o esdevenguin neutres. Les regles jurídiques no són inútils, sinó que tenen una utilitat, perquè si no és així, no té cap sentit la seva existència. Per tant, l'article 24.6 és un precepte vigent i amb un camp de joc determinat intentar deixar-ho sense camp és una sortida de botador.

Doncs bé, dues són les qüestions que cal aclarir. En primer lloc és la manera de comptar. Hi ha una lectura del precepte que afirma que s'han de comptar els diputats de dues illes, sumar-se, i si obtenen la majoria ja s'hauria donat compliment a l'Estatut, el cas pràctic és el següent: 33 diputats per Mallorca i 13 per Menorca, si s'obté la majoria absoluta si així ho exigeix la votació, aleshores ja s'hauria superat l'escull del polèmic article. Què passa? Succeix que aquesta majoria aconseguida (24 vots sobre 46) podria ser resultat només de vots mallorquins, és a dir, que tots els menorquins s'hi oposassin. És obvi que aquesta lectura, a part de fer pràcticament inservible la previsió estatutària, va frontalment en contra de la finalitat del precepte, ja que encara que la immensa majoria dels menorquins o eivissencs mitjançant els seus legítims representants democràtics fecin palesa la seva oposició a un determinat pressupost aquest es podria aprovar. Certament que l'article 24.6 és en certa mesura un trencament del sistema electoral ja que una minoria de la població pot impedir una decisió de la majoria, i això perquè Mallorca representa el 80 per cent de la població. Tanmateix, això de cap manera se pot considerar antidemocràtic, és la vàlvula de seguretat de les minories, del petit davant el gros, i això als que concebem la democràcia no com el govern despòtic de la majoria sobre la minoria, sinó com el govern de la majoria amb el respecte de la minoria, no ens sembla malament. De fet, el que es reclama, molt de pics, des de l'anomenat nacionalisme perifèric, és precisament l'existència d'aquesta classe de clàusules a nivell estatal, de respecte a les nacionalitats en el seu marc competencial i en el seu autogovern. Per tant, el més lògic i coherent és entendre que la majoria dels parlamentaris de dues Illes han de donar suport al pressupot, llei de Consell o modificació estatutària perquè sigui aprovada tal mesura.

Tot i això, es planteja una altra qüestió, la segona, que si bé a nivell geògrafic sembla una beneitura, a nivell tècnic cal plantejar: Als efectes de l'art. 24.6 de l'Estatut cal considerar Formentera com una illa? Quan parlam d'illes menors pensam només en Menorca i Eivissa o també hi inclouem la petita Pitiüsa? Potser no és un problema d'aquesta legislatura però podria ser ben bé que ho fos de la pròxima; convé, idò, començar a reflexionar-hi.