«Fer país» és una expressió habitual que, entre els
nacionalistes, fa referència a les aportacions, individuals o
col·lectives, que es fan, des de diferents àmbits, a la
reconstrucció nacional. Aportacions que provenen, fonamentalment,
d'activitats concretes, l'objectiu de les quals és consolidar un
projecte de futur a partir de la nostra identitat i també
d'actituds que per la seva coherència intel·lectual i fermesa
puguin esdevenir exemple per altres ciutadans que ignoren conceptes
fonamentals, la pèrdua dels quals du implícita la disgregació com a
poble. Així, hom pot «fer país» en el seu lloc de feina, des de les
seves responsabilitats, en la militància política activa i en
l'exercici dels seus drets democràtics, en el seu entorn social i
familiar i en un llarg etcètera de situacions de la convivència
quotidiana. Un dels camps més fèrtils per «fer país» ha estat i és
el de la cultura i són molts els exemples de persones i grups que
fan feina en la defensa de la nostra llengua i la nostra identitat,
en la recuperació històrica, en la transmissió del llegat
tradicional, en la difusió d'un ideari per a redreçar aquest petit,
malmès i espoliat país.
Tot i això, durant molts d'anys i amb massa freqüència, sovint
des de zones limítrofes a la clandestinitat, «fer país» ha estat
una qüestió més testimonial que efectiva. Vull dir que tant les
accions, sovint disperses i, per tant, privades de la força de la
unitat, com les actituds, totes elles d'un valor inapreciable,
s'han estavellat contra un mur d'indiferència de les institucions
que són, malgrat tots els defectes, les que poden cohesionar
aquests esforços en un sentit positiu, entre altres coses perquè
tenen poder de convocatòria, pressupost per engegar programes i les
seves recomanacions tenen pes entre la ciutadania. No ens enganyem.
Els qui habiten el poder tenen la capacitat i els mitjans per
estimular o ofegar les iniciatives de la societat civil. Ara, per
primera vegada d'ençà de l'establiment de la democràcia, els
nacionalistes tenen una petita, però real, oportunitat de pensar el
futur d'aquesta comunitat en clau nacionalista. Ara, per primera
vegada després de molts d'anys de govern poc o gens sensible als
interessos vitals d'aquest poble, no només culturals, sinó també
econòmics, poden reflexionar sobre el seu paper i mesurar la seva
capacitat. Tenen, en la meva opinió, l'obligació de cercar i trobar
tot allò que els uneix i deixar de banda les discrepàncies per quan
aquest sigui un país normal amb les reivindicacions bàsiques
satisfetes.
Caldran, però, grans dosis de paciència, intel·ligència i
generositat. Paciència perquè les negociacions mai no són fàcils,
manco quan les pressions exteriors condicionen els acords.
Intel·ligència per fer una anàlisi correcta de la situació, anar al
bessó dels problemes i prendre les decisions objectivament
adequades. I generositat per deixar de banda qüestions personals o
viscerals i, amb el cap fred i el cor calent, proposar-se «fer
país» aprofitant una situació històrica única. Ara és hora de «fer
país» des del pragmatisme institucional, que és d'on hi ha la
possibilitat real de canviar i reconstruir, car ja sabem per
experiència que el voluntarisme no és suficient. L'espoli no
s'atura amb bona voluntat, sinó amb lleis i reivindicacions que
contenen la força de la raó i de la justícia. L'ús de la llengua no
creix sense mesures que l'estimulin. La dignitat no es recupera
afegint derrotes a la derrota.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.