A una setmana vista de la gran cita electoral del 13 de juny, les dones i els homes que integram el Partit Popular som perfectament conscients que ha arribat l'hora de la veritat. Ha arribat el moment de saber si hem encertat, durant aquests darrers tres anys "frenètics, intensos i apassionats" a l'hora de situar el nostre partit en el centre polític, que és l'espai on la majoria natural de la societat balear es troba veritablement còmoda. També serà el moment de saber si la nostra aposta per la moderació i el diàleg mereix el suport d'un cos electoral majoritàriament hostil als radicalismes, tant en les formes com en el fons doctrinal que els inspira.
Aquests darrers tres anys han vist com les estructures del Partit Popular de Balears sofrien importants canvis, que sovint han esdevingut clarament traumàtics. No hi ha res de dolent a afirmar això: les crisis de creixement i consolidació afecten les formacions polítiques de la mateixa manera que afecten les persones. El fet realment important, en ambdós casos, és que l'organisme viu no arribi a patir raquitisme "mantenint una crisi permanent fonamentada en la veneració incondicional dels antics líders" fins a desembocar en la seva quasi desaparició física. L'actual crisi del PSOE és, en aquest sentit, molt representativa del que passa a les formacions polítiques sense capacitat de reacció ni voluntat real de regenerar-se.
Així, doncs, mentre el Partit Popular s'ha anat rearmant políticament durant aquests anys "poble per poble, junta per junta" el govern de Jaume Matas ha convertit en eix de la seva acció la «trilogia» ja coneguda i que ha arribat a identificar-se nítidament amb la seva tasca: feina, feina i feina. Amb el nostre programa en una mà "majoritàriament refrendat, no ho oblidem, a les eleccions de 1995" i una clara voluntat d'agilitar l'acció de govern a l'altra, hem superat el «postoperatori» derivat de les nostres crisis de 1995-96. Com ja he dit abans, sempre he pensat que no hem de sentir pànic a l'hora de parlar de crisis en els partits: s'ha de fer amb coratge i sense eufemismes, perquè tanmateix l'important no és patir crisis "una o cent" al llarg d'una vida, sinó no saber-ne treure conseqüències positives.
Si establim un paral·lelisme entre l'evolució del Partit Popular i la de les formacions polítiques de l'oposició, el resultat és absolutament sagnant per a aquestes: potser mai no s'ha donat un cas d'oportunisme polític "disfressat de suposat progressisme" com el que ha inspirat el frontisme anti-PP que s'han instal·lat al CIM, cínicament beneït com a «Pacte de Progrés». En realitat, tan pomposa definició no ha amagat una altra cosa que una aliança «contra natura» entre la filial insular d'un partit tancat per enderroc (PSOE), els llops amb pell de xotet, amagats davall les faldes de la dreta de CiU (PSM) i l'embafosa prepotència dels predicadors a temps parcial (EU-Els Verds), sense oblidar la cirera del pastís: una UM inflada artificialment que s'ha arribat a creure de veres que era el tort al regne dels cecs.
Ara, quan ja és hora d'oferir alternatives de futur, en el Partit Popular de Balears podem posar damunt la taula, a més a més, les notes de fi de curs amb la cara ben alta. És aquesta la millor garantia que, si hem sabut fer els deures en unes circumstàncies especialment difícils (i en un clima mediàtic gairebé d'histèria anti-PP), sabrem fer front als reptes que vendran, amb l'experiència que només dóna la feina i la humilitat que només proporciona un tarannà liberal i obert. Poques vegades com ara la dialèctica electoral separarà d'una manera tan clara els sectarismes del seny, els fets de les cabòries, l'ambició desenfrenada a qualsevol preu de la legítima voluntat de servei a la comunitat.
A les portes de la gran festa democràtica per excel·lència, el Partit Popular de Balers té un programa sòlid i té l'home adient per a dur-lo endavant: Jaume Matas. També té un poc més de saviesa, la que neix del sofriment oportunament metabolitzat i de les lliçons de la història, que ens recorda a tots que no som altra cosa que la suma de les nostres obres. Ara només ens resta esperar el veredicte de la societat balear, l'única sobirana a l'hora de jutjar la feina feta i les promeses formulades. I sigui quin sigui aquest veredicte, ho sabrem interpretar i respectar com mereix, des del convenciment que la llibertat és el més gran dels patrimonis que hem de preservar de cara a un futur que tots volem millor.
