El mes passat, i en el si de la Unesco, es va constituir l'anomenat Consell Assessor de les Llengües. Aquest consell assessor de l'organisme depenent de les Nacions Unides tendrà com a objectiu el d'intentar aconseguir una convivència lingüística pacífica i harmònica (entre comunitats lingüístiques diferents), un desenvolupament racional i equilibrat de les llengües i un estatus de política democràtica que garanteixi uns mínims de diversat arreu del món. El Consell Assessor de les Llengües ve a substituir, en el context de la Unesco, el fòrum anomenat «Linguapax», que portava uns quants anys funcionant, i que, a nivell més reduït, perseguia els mateixos objectius que l'organisme que actualment el substitueix.
Durant els tres últims anys d'existència, el president de Linguapax ha estat un català. Es diu Fèlix Martí i és president del Club d'Amics de la Unesco, de Barcelona. Té una llarga tradició en defensa de la democràcia "durant el règim franquista", de les llibertats nacionals per a Catalunya i per a tots els altres pobles d'Europa i del món, d'europeisme i d'internacionalisme civilitzat i tolerant. Es tractava, doncs, d'un candidat destacable per formar part del nounat consell assessor. Com ocorre "i ha acorregut al llarg de la història de tot el segle" molt habitualment, la candidatura de Fèlix Martí va ser vetada precisament per qui se suposa que més hauria hagut de defensar-la, per Jesús Ezquerra, ambaixador d'Espanya davant la Unesco). Tot feia semblar, doncs, que sense el paraigües protector de l'estat del qual Fèlix Martí és ciutadà, no hi hauria res a fer i el nostre intel·lectual quedaria fora directament del Consell Assessor de les Llengües.
Però finalment no ha estat així. Hi ha hagut un ministre de Cultura d'un estat membre de la Unesco que ha avalat la candidatura del català i que ha permès que aquest formàs part del Consell Assessor. Ha estat el ministre de Cultura d'Islàndia, qui, coneixent la tasca de Martí al capdavant de Linguapax, valorant la situació en què es troben els Països Catalans (i les relacions d'aquests amb els estats espanyol i francès), ha considerat oportú de presentar com a candidat d'Islàndia a aquest consell assessor, en Fèlix Martí.
Els països petits, siguin o no part de la nostra àrea lingüística i cultural, fins ara constitueixen la garantia d'una presència del català al món. Per un cantó, tenim el minúscul rerepaís nostre, que és Andorra. Fa uns dies, un col·lega de l'Institut Català de Sociolingüística em comunicava que una determinada empresa multinacional etiquetarà, a partir d'ara, els seus productes també en català. Per què? Perquè és la llengua d'Andorra. La nostra llengua apareixerà, doncs, amb l'etiqueta «Andorrian» (andorrà), perquè Andorra existeix i té bandera a l'ONU.
Que Espanya jugarà en contra, a nivell tant nacional com internacional, dels interessos de la comunitat lingüística catalana pel que fa al desenvolupament de la pròpia llengua és un principi elemental. Construir una llengua és construir una nació, i això a Madrid o a París ho entenen perfectament. Resultaria, per tant, ingenu, suposar que, a nivell internacional, les autoritats espanyoles no intentaran boicotejar tant com puguin la presència de representants catalans, més i més si ocupen llocs destacats. Ara bé, que cinquanta mil andorrans o devers un quart de milló d'islandesos ens hagin d'anar traient les castanyes del foc a devers deu millions de catalans ens hauria de fer caure, a tots plegats, la cara de vergonya.
