La meva generació va néixer en la postguerra, que és com dir en el retrocés de la civilització provocat pel feixisme i l'autarquia franquista. I ara, amb el cap encara clar, contemplam la globalització i l'explosió de la informació. Poca broma, per tant, amb unes persones que hem hagut de recuperar, a esclata-cor, el temps que la dictadura ens va forçar a perdre: hem paït, concentrats en quaranta o cinquanta anys, uns canvis que en altres països han durat més d'un segle. La meva escolarització, per exemple, sembla premoderna. A ca les monges de la Providència s'esforçaven a fer-nos aprendre lletra, i als sis o set anys ja manejàvem un llibret increïble amb tots els coneixements d'Història Sagrada, Geografia, Aritmètica, etc, que es consideraven necessaris per sortir de l'analfabetisme. Curiosament, incloïa un vocabulari català-castellà que indicava la nostra ignorància de la llengua oficial, però això no impedia que tot el llibre hi estigués escrit. Així aprenguérem que Jesús i els Apòstols no parlaven com nosaltres.

La mestra, en aquesta edat, ja no era monja, però, cosa corrent en aquell temps, devia haver obtengut l'homologació més per adscripció ideològica que per coneixements demostrats. Encara record com compartíem amb ella alguna ignorància intrigant: al vocabulari, hi sortia l'equivalència surer-alcornoque, però, com que aquí no hi ha alzines amb l'escorça de suro, ningú no entenia ni la paraula catalana ni la castellana. La mestra mateixa, que no sabia què llegia, pronunciava 'sure', amb la e àtona, i nosaltres, igualment ignorants, contestàvem d'esma 'alcornoque'. Després de tants d'anys, és l'única cosa que record d'aquell llibre: al-cor-no-que, les quatre síl·labes més rotundes que mai no hagi pogut confegir. Aquella paraula críptica tenia, més que cap altra, l'aurèola aristocràtica de la llengua que parlaven els artistes de cine i els senyors guàrdies civils. No tot era, però, admiració per la llengua imperial. Quan un llogater murcià de la padrina va dir que jo «estaba malito», només perquè anava amb pijama i tenia el grip, em vaig empipar. Jo estava ben segur de ser un nin molt ben criat... i, a més, qui era aquell murcià per dir-me «malo»?

La mestra feia classe amb l'auxili d'una canya que aviat s'escardava i ja no podia fer gaire mal en encertar la closca. La coacció era efectiva més per l'aparatositat de l'estri que per altra cosa. I recordant aquell entorn on imperava la violència i on l'autoritat era sagrada, avui reconec que la mestra era més aviat clement. Però els nins no admeten contrarietats i, en general, l'odiàvem.

Després de molts d'anys, veig aquell món amb més condescendència. La mateixa mestra, contemplada com un resultat dels temps que corrien, pot arribar a ser entranyable. De fet, era una persona molt dedicada a servar la nostra cultura, car cantava i ballava en un grup folklòric. I amb el seu espòs, que també era mestre i tocava la guitarra, formaven una parella ben poc convencional. Aleshores jo no apreciava el caire contestatari que tenien els seus hàbits estrambòtics, però quan vaig entendre, de la mà d'Erich Fomm, els efectes devastadors de la por de la llibertat, també vaig admirar el coratge de les seves excentricitats. Una d'aquestes era el caràcter un pèl histriònic del marit, que el duia a ser exageradament explícit en les confidències. Una vegada va contar, dins el bar del Centre d'Art i Cultura, detalls de la seva vida íntima. Es queixava del capteniment subversiu de la seva parella en situacions delicades. Trobava excessiu que, mentre ell posava esforç, dedicació i entusiasme en l'expressió de la seva passió, ella, en el clímax de la relació sexual, menjàs cacauets. «Dona, una mica d'atenció a l'acte!», va dir que havia reclamat.

Malgrat l'època obscura que li va tocar viure, la meva mestra va aconseguir no ser, de cap manera, una dona corrent.