La meva generació va néixer en la postguerra, que és com dir en
el retrocés de la civilització provocat pel feixisme i l'autarquia
franquista. I ara, amb el cap encara clar, contemplam la
globalització i l'explosió de la informació. Poca broma, per tant,
amb unes persones que hem hagut de recuperar, a esclata-cor, el
temps que la dictadura ens va forçar a perdre: hem paït,
concentrats en quaranta o cinquanta anys, uns canvis que en altres
països han durat més d'un segle. La meva escolarització, per
exemple, sembla premoderna. A ca les monges de la Providència
s'esforçaven a fer-nos aprendre lletra, i als sis o set anys ja
manejàvem un llibret increïble amb tots els coneixements d'Història
Sagrada, Geografia, Aritmètica, etc, que es consideraven necessaris
per sortir de l'analfabetisme. Curiosament, incloïa un vocabulari
català-castellà que indicava la nostra ignorància de la llengua
oficial, però això no impedia que tot el llibre hi estigués escrit.
Així aprenguérem que Jesús i els Apòstols no parlaven com
nosaltres.
La mestra, en aquesta edat, ja no era monja, però, cosa corrent
en aquell temps, devia haver obtengut l'homologació més per
adscripció ideològica que per coneixements demostrats. Encara
record com compartíem amb ella alguna ignorància intrigant: al
vocabulari, hi sortia l'equivalència surer-alcornoque, però, com
que aquí no hi ha alzines amb l'escorça de suro, ningú no entenia
ni la paraula catalana ni la castellana. La mestra mateixa, que no
sabia què llegia, pronunciava 'sure', amb la e àtona, i nosaltres,
igualment ignorants, contestàvem d'esma 'alcornoque'. Després de
tants d'anys, és l'única cosa que record d'aquell llibre:
al-cor-no-que, les quatre síl·labes més rotundes que mai no hagi
pogut confegir. Aquella paraula críptica tenia, més que cap altra,
l'aurèola aristocràtica de la llengua que parlaven els artistes de
cine i els senyors guàrdies civils. No tot era, però, admiració per
la llengua imperial. Quan un llogater murcià de la padrina va dir
que jo «estaba malito», només perquè anava amb pijama i tenia el
grip, em vaig empipar. Jo estava ben segur de ser un nin molt ben
criat... i, a més, qui era aquell murcià per dir-me «malo»?
La mestra feia classe amb l'auxili d'una canya que aviat
s'escardava i ja no podia fer gaire mal en encertar la closca. La
coacció era efectiva més per l'aparatositat de l'estri que per
altra cosa. I recordant aquell entorn on imperava la violència i on
l'autoritat era sagrada, avui reconec que la mestra era més aviat
clement. Però els nins no admeten contrarietats i, en general,
l'odiàvem.
Després de molts d'anys, veig aquell món amb més
condescendència. La mateixa mestra, contemplada com un resultat
dels temps que corrien, pot arribar a ser entranyable. De fet, era
una persona molt dedicada a servar la nostra cultura, car cantava i
ballava en un grup folklòric. I amb el seu espòs, que també era
mestre i tocava la guitarra, formaven una parella ben poc
convencional. Aleshores jo no apreciava el caire contestatari que
tenien els seus hàbits estrambòtics, però quan vaig entendre, de la
mà d'Erich Fomm, els efectes devastadors de la por de la llibertat,
també vaig admirar el coratge de les seves excentricitats. Una
d'aquestes era el caràcter un pèl histriònic del marit, que el duia
a ser exageradament explícit en les confidències. Una vegada va
contar, dins el bar del Centre d'Art i Cultura, detalls de la seva
vida íntima. Es queixava del capteniment subversiu de la seva
parella en situacions delicades. Trobava excessiu que, mentre ell
posava esforç, dedicació i entusiasme en l'expressió de la seva
passió, ella, en el clímax de la relació sexual, menjàs cacauets.
«Dona, una mica d'atenció a l'acte!», va dir que havia
reclamat.
Malgrat l'època obscura que li va tocar viure, la meva mestra va
aconseguir no ser, de cap manera, una dona corrent.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.