Sebastià Gili i l'educació social a Mallorca

Mossèn Sebastià Gili, des de 1844 fins al 1868, participà activament en el procés de consolidació i vertebració de les institucions de beneficència pública a Mallorca. Particularment esdevingué un home pont entre l'Església i les institucions públiques provincials, i dirigí, modernitzà i projectà unes institucions assistencials ja obsoletes. Tanmateix, allò que realment preocupava Gili era la formació, l'educació i la integració dels infants orfes, l'educació i la moralització dels pobres i folls de la Casa de Misericòrdia i l'atenció digne als malalts de l'Hospital. Aquesta preocupació, de fet, l'abocà a la fundació, el 1859, de les germanes Agustines de l'Empar. A mitjan segle XIX hi ha un procés de canvi evolutiu en relació a la caritat, amb la fundació de diverses institucions femenines de caritat, però sobretot aquell concepte de caritat, fins llavors amarat de paternalisme, assoleix noves formes i continguts renovats, a voltes fins i tot promogut per sectors hostils al control eclesiàstic. La congregació de germanes Agustines també hagué d'adaptar-se a un temps marcat per una incipient secularització. L'educació social tenia ja llavors diferents caires i no es pot reduir exclusivament a l'assistència i moralització en les institucions públiques de beneficència. Davant aquestes dificultats, es constata que les mestres assoliren el lideratge en la congregació i impediren la submissió i la possibilitat que el poder polític anorreàs l'impuls carismàtic de la institució. Aquesta havia sorgit per assistir, educar i cristianitzar, i es resistia a assumir que l'únic camp d'acció possible fos la beneficència institucional. Ja el 1864, es creà el primer centre escolar i amb aquest es projectà un camí nou, més autèntic i més lliure, sense claudicar de l'esperit caritatiu que amarava la fundació. Des d'aquesta perspectiva, és necessari reflexionar sobre allò que significava educar els pobres i les classes populars analfabetes durant el segle XIX, però també mantenir una actitud crítica i oberta en relació al paper que l'Església ha tengut i el que hauria de tenir en el terreny de l'educació social. La diferència entre aquells orígens i l'actualitat té diverses dimensions: el canvi profund del paper de l'Església com a instància educadora, la professionalització i l'especialització en el terreny de l'educació i la gran diferència entre aquella Mallorca de mitjan segle XIX, amarada de religiositat, i l'actual laica i secularitzada. Tanmateix, tant llavors com ara, hi ha també una coincidència substancial: educar les classes populars persisteix com una prioritat, sobretot si convenim que és necessari mantenir una opció preferencial pels més necessitats. El debat, per tant, radica en el projecte educatiu i en el subjecte d'aquesta educació.