En tot text que quedi, com és ara les Elegies (1985"1986) de
Jaume Pomar, suara reeditades a la Balenguera per l'editorial Moll,
hi trobarem com boques de galeries subjacents que "poderoses en la
seva atracció" ens poden conduir a altres textos, a altres
realitats o, més exactament, a noves epifanies.
Dit altrament, tot text té la possibilitat d'establir noves
relacions intertextuals, que no són altra cosa que noves relacions
amb la realitat. O també podríem dir que tot text que meresqui un
respecte forma part d'una vasta xarxa textual, adherida de qualque
manera al món real. O que tot text d'una determinada qualitat
s'incorpora a una literatura, enllaça amb la tradició anterior i
potencia amb eficàcia les possibilitats de creixement d'allò que,
en definitiva, és una tasca o una comesa general, una comesa
compartida que afecta tot escriptor i tot lector.
Això és el que fa possible la citació de textos d'altri, textos
que resulten coincidir amb el que un ha trobat, ha plantejat o ha
mostrat. Per això és el que també fa possible el desplegament o la
creixença de l'obra pròpia, quan l'autor se'n tem que en allò que
ja ha dit hi ha o es troba la llavor potent del que roman per ser
dit encara, com si la força del verb que ha passat per la seva ment
o per la seva boca fos també la instigadora amb més influència, la
instigadora més determinant, per continuar l'estranya feina de
l'escriptura, la qual, en el cas del poeta, serà sempre més la
conseqüència d'aquestes galeries de sobte percebudes "en un text o
en l'experiència" que no de cap acte de la voluntat planificadora
per a reemprendre el treball, com aquell qui diu, a toc de
corneta.
En les Elegies de Pomar, són nombrosos els versos o els
sintagmes que criden o convoquen llur autor a continuar. Alguns
poden esdevenir títols de nous poemes; d'altres, fins i tot podrien
perfectament ser el títol "o el motor" de nous llibres.
Per exemple, «El veral de tots», és a dir, l'indret de tots,
allà on ens trobam tots tant si vols com si no vols. «Callar fort»
és un altre sintagma que, amb la seva rotunditat, podria posar en
marxa tot un llibre. També podrien funcionar com a títols
endegadors de volums sarcàstics, sintagmes tan vius com «Com una
mala cosa», «Les entresenyes», «Sedes de preu», o «Un fart de
foc».
De fet, no és necessari fer volar gaire la imaginació per
concebre o configurar el que podrien ser uns textos o poemes que es
titulassin «L'escalfor del mal», «Ara llegeixes a les mans els
ossos», «On tot comença és on tot acaba» (de clara ressonància
elliotiana), «Farcits de focs», «I en faran befa pels carrers
infants», «I tu no dius on és la clau de l'aigua», «La set de ser
amb el vent», «Damunt espills de cal», etc.
Totes aquestes expressions tan carregades de significats, tots
aquests elements tan suggeridors del discurs de les Elegies, crec
que conformen la invitació o el convit més fort que pot rebre
l'amic Jaume Pomar per continuar picant esquerda "comptant, però,
amb uns elements de partida (o de continuïtat) tan valuosos" i, en
darrer terme, per no poder considerar, de cap de les maneres, que
ja ha arribat l'hora de posar cap punt final. Com boques de
galeries o coves per ser explorades, com boques que poden parlar,
el verb s'hi troba imminent. I és el verb el que mou els
escriptors.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.