Boques de noves galeries, boques que poden parlar

Dit altrament, tot text té la possibilitat d'establir noves relacions intertextuals, que no són altra cosa que noves relacions amb la realitat. O també podríem dir que tot text que meresqui un respecte forma part d'una vasta xarxa textual, adherida de qualque manera al món real. O que tot text d'una determinada qualitat s'incorpora a una literatura, enllaça amb la tradició anterior i potencia amb eficàcia les possibilitats de creixement d'allò que, en definitiva, és una tasca o una comesa general, una comesa compartida que afecta tot escriptor i tot lector.

Això és el que fa possible la citació de textos d'altri, textos que resulten coincidir amb el que un ha trobat, ha plantejat o ha mostrat. Per això és el que també fa possible el desplegament o la creixença de l'obra pròpia, quan l'autor se'n tem que en allò que ja ha dit hi ha o es troba la llavor potent del que roman per ser dit encara, com si la força del verb que ha passat per la seva ment o per la seva boca fos també la instigadora amb més influència, la instigadora més determinant, per continuar l'estranya feina de l'escriptura, la qual, en el cas del poeta, serà sempre més la conseqüència d'aquestes galeries de sobte percebudes "en un text o en l'experiència" que no de cap acte de la voluntat planificadora per a reemprendre el treball, com aquell qui diu, a toc de corneta.

En les Elegies de Pomar, són nombrosos els versos o els sintagmes que criden o convoquen llur autor a continuar. Alguns poden esdevenir títols de nous poemes; d'altres, fins i tot podrien perfectament ser el títol "o el motor" de nous llibres.

Per exemple, «El veral de tots», és a dir, l'indret de tots, allà on ens trobam tots tant si vols com si no vols. «Callar fort» és un altre sintagma que, amb la seva rotunditat, podria posar en marxa tot un llibre. També podrien funcionar com a títols endegadors de volums sarcàstics, sintagmes tan vius com «Com una mala cosa», «Les entresenyes», «Sedes de preu», o «Un fart de foc».

De fet, no és necessari fer volar gaire la imaginació per concebre o configurar el que podrien ser uns textos o poemes que es titulassin «L'escalfor del mal», «Ara llegeixes a les mans els ossos», «On tot comença és on tot acaba» (de clara ressonància elliotiana), «Farcits de focs», «I en faran befa pels carrers infants», «I tu no dius on és la clau de l'aigua», «La set de ser amb el vent», «Damunt espills de cal», etc.

Totes aquestes expressions tan carregades de significats, tots aquests elements tan suggeridors del discurs de les Elegies, crec que conformen la invitació o el convit més fort que pot rebre l'amic Jaume Pomar per continuar picant esquerda "comptant, però, amb uns elements de partida (o de continuïtat) tan valuosos" i, en darrer terme, per no poder considerar, de cap de les maneres, que ja ha arribat l'hora de posar cap punt final. Com boques de galeries o coves per ser explorades, com boques que poden parlar, el verb s'hi troba imminent. I és el verb el que mou els escriptors.