Poder i autodestrucció

TW
0

Si no fos que els científics "aquesta mena d'il·lustrats, dictadors de bata blanca" ens ho han assegurat per pa i per sal, personalment desconfiaria d'aquell principi que diu que la matèria no es destrueix sinó que només es transforma. Tanmateix, aquesta afirmació deu ser com una mena de veritat revelada, malgrat l'autor de la delació no sigui cap profeta, ni cap déu, ni cap il·luminat que parla en nom seu, sinó que es filtri a través de les fredors asèptiques dels tubs d'assaig i de les provetes. Si no fos així, si tothom ho pogués tocar amb les mans, segurament, els humans, que a vegades aprenen a força de llegir la natura, actuarien d'una altra forma. Sembla més aprehensible, en canvi, el prejudici que enunciaria tot el contrari; que la matèria tendeix a l'autodestrucció. Cosa que podria explicar que la humanitat té la necessitat d'apuntalar-se el sentit de la seva vida en l'esperança d'un més enllà on es desfaci el malefici de la destrucció. Tanmateix, la fe és sempre un concepte molt eteri, que té més facilitat de prendre forma més que res com a últim recurs; amb poques paraules, que hom té més confiança en una aspirina que no en tres avemaries.

Si la gent pogués fer-se a la idea que la matèria no es destrueix, que el que ara és un membre del teu cos demà serà CO2 que en permetrà viure un altre, potser fins i tot morir-se podria ser un acte caritatiu, altruista. Però no ens hi acabam de fer a la idea. I resistim amb la mateixa tenaçitat com si tendíssim a l'autodestrucció, com si tot, nosaltres i el món, s'acabàs després del darrer badall, resistim fins a atrofiar-nos, fins a fer-nos una caricatura de nosaltres mateixos.

I com que no som capaços d'assimilar aquest concepte, el de la transformació de la matèria, tampoc no en podem fer petites adaptacions curriculars per aplicar-les a coses molt més trivials i quotidianes. Així trobam que hi ha amics que perden el quirielèisson i alguna cosa més rere amants ingrates i inaccessibles o ens pertoca entaular-nos en algun refectori on el pesat de torn reconta els acudits més pudents i poc graciosos que ha pogut pescar en un mercat suburbial de segona mà. Com si més enllà de les seves accions no hi hagués altra cosa que l'holocaust! O ens trobam amb polítics que intenten perpetuar-se a la seva parcel·la de poder amb la mateixa tenacitat de com si s'acabàs el món. I això passa en tots els colors i totes les tendències. Si Felipe González s'hagués sabut retirar d'hora, ara no tendria l'oprobi que li treu floridura al seu full de servicis. El mateix podríem afirmar de Gabriel Cañellas. I què me'n deis de don Dosme, el darrer don Cosme, aquell qui sembla estar enconat d'essències napolitanes i que sospirava, contravent i contracorrent, amb la glòria que l'institut de secundària dugués el seu nom? No sé com acabarà aquest assumpte, el que sí puc imaginar-me és que, per quatre anys més si aquest bullit i les urnes li tornen a ser favorables, es faci amb el poder a Santanyí, ara bé, mai no aconseguirà aquella glòria per la qual sospirava. Sortosament. I tot per voler defensar-se, amb ungles i dents del fantasma de l'autodestrucció!