Poder i autodestrucció

Si la gent pogués fer-se a la idea que la matèria no es destrueix, que el que ara és un membre del teu cos demà serà CO2 que en permetrà viure un altre, potser fins i tot morir-se podria ser un acte caritatiu, altruista. Però no ens hi acabam de fer a la idea. I resistim amb la mateixa tenaçitat com si tendíssim a l'autodestrucció, com si tot, nosaltres i el món, s'acabàs després del darrer badall, resistim fins a atrofiar-nos, fins a fer-nos una caricatura de nosaltres mateixos.

I com que no som capaços d'assimilar aquest concepte, el de la transformació de la matèria, tampoc no en podem fer petites adaptacions curriculars per aplicar-les a coses molt més trivials i quotidianes. Així trobam que hi ha amics que perden el quirielèisson i alguna cosa més rere amants ingrates i inaccessibles o ens pertoca entaular-nos en algun refectori on el pesat de torn reconta els acudits més pudents i poc graciosos que ha pogut pescar en un mercat suburbial de segona mà. Com si més enllà de les seves accions no hi hagués altra cosa que l'holocaust! O ens trobam amb polítics que intenten perpetuar-se a la seva parcel·la de poder amb la mateixa tenacitat de com si s'acabàs el món. I això passa en tots els colors i totes les tendències. Si Felipe González s'hagués sabut retirar d'hora, ara no tendria l'oprobi que li treu floridura al seu full de servicis. El mateix podríem afirmar de Gabriel Cañellas. I què me'n deis de don Dosme, el darrer don Cosme, aquell qui sembla estar enconat d'essències napolitanes i que sospirava, contravent i contracorrent, amb la glòria que l'institut de secundària dugués el seu nom? No sé com acabarà aquest assumpte, el que sí puc imaginar-me és que, per quatre anys més si aquest bullit i les urnes li tornen a ser favorables, es faci amb el poder a Santanyí, ara bé, mai no aconseguirà aquella glòria per la qual sospirava. Sortosament. I tot per voler defensar-se, amb ungles i dents del fantasma de l'autodestrucció!