Quan el Mallorca juga un partit al Lluís Sitjar, habitualment s'hi pot veure a la llotja les nostres dignes autoritats, compartint protocol amb el president de l'entitat. De vegades, fins i tot el propietari de l'empresa d'espectacle futbolístic té a bé venir des de la seu central a Madrid per mirar un partit. Com és el propietari i qui paga mana, se seu allà on vol. Que és a la llotja, on hi ha les dignes autoritats convidades (els que governen, però també alguns de l'oposició), que hi van tant si els agrada el futbol com si no, i tant si són o no seguidors del Mallorca. Fins aquí tot normal i corrent. Al cap i a la fi, el ridícul intent dels polítics d'utilitzar el futbol perquè és el lloc de trobada per als homes que es consideren poderosos, sigui la seva activitat la política, l'empresarial... Fins i tot és disculpable que, per fer encara més evident la seva posició, considerin imprescindible fumar aquells enormes puros que veim per les imatges de la televisió, encara que els faci tossir i encara que només en fumin un cada dues setmanes: quan toca anar al camp. I és que la llotja d'un camp de futbol ha subtituït les de l'òpera de fa un segle, com a centre de relació entre la gent adinerada, i polítics, amb aspiracions de reconeixement social. Gràcies a la televisió, el comú dels mortals, podem veure l'altar social que és avui una llotja. Qui té aspiracions socials hi ha de ser. Si no hi ets, no ets ningú. Ésser convidat a una llotja de qualsevol estadi s'ha convertit en objecte de desig. El màxim desig, clar, és ser el propietari de la llotja. Així, els pobres homes que l'únic que han fet al llarg de la seva vida han estat doblers, però se senten psicològicament insegurs i socialment infravalorats, tenen en el control dels equips de futbol una sortida, que en podríem dir rendiana, a les seves impotències més íntimes. El futbol es converteix en una mena de viagra per aquest impotents socials que necessiten desesperadament reconeixement protocolari. El Lluís Sitjar, en aquest sentit, no és que sigui res especial, ja que a tots els camps passa el mateix. Bé, tot això és l'espectacle i va en sintonia amb el temps que corre. D'acord. Cada un fa el que vol. Si un empresari o un polític sense càrrec institucional vol anar a la llotja del Lluís Sitjar, és cosa seva. Però, per favor, que els serveis de protocol institucional convencin les nostres digníssimes autoritats per no tornar a posar mai més el peu a la llotja del camp del Mallorca. Seria una humiliació massa grossa veure'ls compartir honors socials amb qui també és propietari d'una empresa que ha traspassat tots els límits de l'ètica i la dignitat, intentant fer doblers trepitjant l'honor i la intimitat d'altres persones com mai no s'havia fet. És vera que a Balears som molt poqueta cosa i que fa molt de temps que ens venem a qui millor ens paga. Però el Mallorca no ens paga res. Des d'ara, l'únic que ens aporta és vergonya. Facin el favor, autoritats nostres, de pensar-ho. Vostès ens representen a tots. No ens vulgui fer aparèixer, a través seu, devora del responsable de la publicació de les enllitades de la model i el bubota. Tanta indignitat no la mereix ningú. Ni tan sols nosaltres.