El gris és el color que predomina en els meus records dels
primers anys com a universitari a Barcelona. Quan hi vaig arribar,
devers el canvi de dècada dels seixanta al setanta, a la plaça
Universitat, davant el vell edifici que li dóna el nom, hi havia
aparcats permanentment un o més vehicles grisos, plens de policies
que portaven uniformes del mateix color, amb gorres de plat que,
tot freqüentment, canviaven per uns cascos de plàstic brillant que
semblaven orinals, també de color gris. Aquella cançoneta que «la
lletra amb sang entra» era encara vigent per molts i, segurament
per això, adés i ara, els policies grisos acostumaven a entrar a
l'edifici de la universitat amb el casc al cap i la porra a la mà,
per repartir indiscriminadament educació i coneixement a aquella
guarda de peluts, mal endreçats i que dúiem llibres davall el
braç.
En les seves esbatussades no miraven gens prim, actuaven contra
tothom amb ràbia i brutalitat gratuïtes, com si els seus caps els
haguessin instruït amb els criteris de Simó de Montfort que, com a
cap de les forces que van sufocar la rebel·lió dels càtars, quan li
van preguntar com destriar els heretges dels altres, va contestar
«Mateu-los a tots, Déu reconeixerà els seus!». Tant feia si estaves
en una classe, com a la biblioteca o a qualsevol altre indret de
l'edifici, ésser jove era, en definitiva, el signe inconfusible de
pertànyer a una privilegiada minoria de descontents que, segons les
informacions oficials, estava orquestrada per agitadors
professionals pagats, gairebé sempre, amb l'or de Moscou, si és que
no formaven part activa d'una coneguda confabulació judeomaçònica
internacional.
Els més vells ens contaven, ben bé d'amagat, que temps enrere hi
havia hagut una assemblea d'estudiants en un convent "el dels
Caputxins de Sarrià" que havia estat assetjada pels grisos durant
dos dies i que havia acabat amb la detenció i posterior expulsió de
la universitat dels caps de colla més significats. De tant en tant,
al bell mig d'aquesta història, sortia un nom maleït, Garcia
Valdecasas, que era el de l'aleshores rector de la universitat a
qui tothom assenyalava com a un dels principals responsables de
l'actuació policíaca. D'aquells temps data la permanència de la
policia a la universitat, tan continuada que, fins i tot, va
arribar un dia en què ja no estaven a la porta sinó que estaven
sempre dins els edificis de les diferents facultats. El manteniment
de l'ordre públic estava per sobre de qualsevol altra consideració
o activitat acadèmica. A poc a poc, amb més pena que glòria i al
ritme de la transició, la policia va desaparèixer del paisatge
habitual de la universitat i, amb la democràcia, els van canviar el
color de l'uniforme, primer a un marró terrós i, posteriorment, al
blau d'avui.
La setmana passada vàrem poder comprovar, amb esglai, però no
gaire sorpresos, que aquest, el del color, era ben bé l'únic canvi
significatiu que hom podia observar a les imatges de l'esbatussada
que la policia va organitzar a la Universitat Autònoma de
Barcelona. Fins i tot, el cognom Garcia Valdecasas hi sortia
relacionat amb l'actuació policíaca, ja que la delegada del Govern
a Catalunya és una filla d'aquell altre Garcia Valdecasas, que
sembla haver consolidat la vocació insinuada per les actuacions del
pare: ja ho diu la saviesa popular que aquell que sembla als seus
no fa cap lleig a ningú. A més, i per tal que no quedi cap dubte
que havia après la lliçó paterna, no va tenir cap mania per
atribuir l'origen dels aldarulls a agitadors professionals, tot i
que, sigui dit de passada, no va esmentar cap font de finançament
específic o pertinença a cap confabulació internacional, ja que,
avui per avui, ho redueixen a una conxorxa de nacionalistes que,
pel que es veu, ara són els dolents de totes les pel·lícules.
En resum, Aznar, la mateixa Garcia Valdecasas i el cos de
policia nacional han estat declarats no grats per part del Claustre
de la Universitat Autònoma de Barcelona, en una decisió que, ben
paradoxalment, el ministre de l'Interior ha qualificat de poc
democràtica, ensems que atribuïa l'actuació de la policia a la
falta de previsió sobre l'existència d'agitadors professionals. En
definitiva, del que no queda cap dubte és que hi ha gent que per
molts d'anys que vagin i estiguin a la universitat, no els lluirà
gens ni una mica ja que només reconeixen el garrot com a eina
pedagògica, àdhuc per ensenyar democràcia.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.