El gris és el color que predomina en els meus records dels primers anys com a universitari a Barcelona. Quan hi vaig arribar, devers el canvi de dècada dels seixanta al setanta, a la plaça Universitat, davant el vell edifici que li dóna el nom, hi havia aparcats permanentment un o més vehicles grisos, plens de policies que portaven uniformes del mateix color, amb gorres de plat que, tot freqüentment, canviaven per uns cascos de plàstic brillant que semblaven orinals, també de color gris. Aquella cançoneta que «la lletra amb sang entra» era encara vigent per molts i, segurament per això, adés i ara, els policies grisos acostumaven a entrar a l'edifici de la universitat amb el casc al cap i la porra a la mà, per repartir indiscriminadament educació i coneixement a aquella guarda de peluts, mal endreçats i que dúiem llibres davall el braç.
En les seves esbatussades no miraven gens prim, actuaven contra tothom amb ràbia i brutalitat gratuïtes, com si els seus caps els haguessin instruït amb els criteris de Simó de Montfort que, com a cap de les forces que van sufocar la rebel·lió dels càtars, quan li van preguntar com destriar els heretges dels altres, va contestar «Mateu-los a tots, Déu reconeixerà els seus!». Tant feia si estaves en una classe, com a la biblioteca o a qualsevol altre indret de l'edifici, ésser jove era, en definitiva, el signe inconfusible de pertànyer a una privilegiada minoria de descontents que, segons les informacions oficials, estava orquestrada per agitadors professionals pagats, gairebé sempre, amb l'or de Moscou, si és que no formaven part activa d'una coneguda confabulació judeomaçònica internacional.
Els més vells ens contaven, ben bé d'amagat, que temps enrere hi havia hagut una assemblea d'estudiants en un convent "el dels Caputxins de Sarrià" que havia estat assetjada pels grisos durant dos dies i que havia acabat amb la detenció i posterior expulsió de la universitat dels caps de colla més significats. De tant en tant, al bell mig d'aquesta història, sortia un nom maleït, Garcia Valdecasas, que era el de l'aleshores rector de la universitat a qui tothom assenyalava com a un dels principals responsables de l'actuació policíaca. D'aquells temps data la permanència de la policia a la universitat, tan continuada que, fins i tot, va arribar un dia en què ja no estaven a la porta sinó que estaven sempre dins els edificis de les diferents facultats. El manteniment de l'ordre públic estava per sobre de qualsevol altra consideració o activitat acadèmica. A poc a poc, amb més pena que glòria i al ritme de la transició, la policia va desaparèixer del paisatge habitual de la universitat i, amb la democràcia, els van canviar el color de l'uniforme, primer a un marró terrós i, posteriorment, al blau d'avui.
La setmana passada vàrem poder comprovar, amb esglai, però no gaire sorpresos, que aquest, el del color, era ben bé l'únic canvi significatiu que hom podia observar a les imatges de l'esbatussada que la policia va organitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona. Fins i tot, el cognom Garcia Valdecasas hi sortia relacionat amb l'actuació policíaca, ja que la delegada del Govern a Catalunya és una filla d'aquell altre Garcia Valdecasas, que sembla haver consolidat la vocació insinuada per les actuacions del pare: ja ho diu la saviesa popular que aquell que sembla als seus no fa cap lleig a ningú. A més, i per tal que no quedi cap dubte que havia après la lliçó paterna, no va tenir cap mania per atribuir l'origen dels aldarulls a agitadors professionals, tot i que, sigui dit de passada, no va esmentar cap font de finançament específic o pertinença a cap confabulació internacional, ja que, avui per avui, ho redueixen a una conxorxa de nacionalistes que, pel que es veu, ara són els dolents de totes les pel·lícules.
En resum, Aznar, la mateixa Garcia Valdecasas i el cos de policia nacional han estat declarats no grats per part del Claustre de la Universitat Autònoma de Barcelona, en una decisió que, ben paradoxalment, el ministre de l'Interior ha qualificat de poc democràtica, ensems que atribuïa l'actuació de la policia a la falta de previsió sobre l'existència d'agitadors professionals. En definitiva, del que no queda cap dubte és que hi ha gent que per molts d'anys que vagin i estiguin a la universitat, no els lluirà gens ni una mica ja que només reconeixen el garrot com a eina pedagògica, àdhuc per ensenyar democràcia.
