Potser pensareu que si un llibre comença així: «Poques vegades
s'associa la paraula 'irlandès' (o 'irlandesa') amb la idea que
expressa la paraula 'civilització'. (...) Els irlandesos són
salvatges, irresponsables i encantadors, o taciturns, reprimits i
corruptes, però no especialment civilitzats», jo no en continuaré
la lectura i, molt manco, en parlaré ni en faré difusió
públicament. Encara menys si, en comanar-ne l'edició original a una
llibreria local que es dedica a la venda de llibres només en
anglès, la responsable "una senyora encantadora, per altra banda"
s'esclata de rialles a la sola menció del títol: De com els
irlandesos salvaren la civilització.
Ja se sap, és pràctica habitual dels colonitzadors i vencedors
en general donar per suposat que l'única civilització és la seva i
no descansar fins que l'hagin imposada arreu, tot fent desaparèixer
qualsevol vestigi "que no sigui purament folklòric o anecdòtic" de
la «in»cultura amb què hagin topat. Completada la tasca, llavors
permetran la defensa de les poques restes que queden «sense imposar
res a ningú», és clar. A més a més, no s'arriben a explicar per què
els colonitzats en qüestió no s'adonen que el camí més ràpid cap a
la felicitat consisteix en l'abandó, com més prest millor, de llurs
lleis i costums «salvatges» i l'adopció de la «civilització»
forana.
És palesa aquesta actitud en el primer ministre britànic de
l'època victoriana, Benjamin Disraeli, citat en la introducció de
l'esmentat llibre de Thomas Cahill (publicat per l'editorial Debate
en versió castellana de Francisco Páez de la Cadena): «Els
irlandesos (...) odien el nostre ordre, la nostra civilització, la
nostra emprenedora indústria, la nostra pura religió (...). Aquesta
raça salvatge, inquieta, indolent, inconstant i supersticiosa no es
mostra favorable al caràcter anglès». I donem gràcies encara que
Disraeli ens considera una raça i ens concedeix sentiments "encara
que sigui l'odi" propis dels humans, al contrari del també citat
historiador decimonònic Charles Kingsley, que relega els irlandesos
al regne animal: «M'intimiden els ximpanzés humans que he vist al
llarg de centenars de quilòmetres d'aquell país horripilant. (...).
Però veure ximpanzés blancs és terrible; si fossis negres, no es
notaria tant, però tenen la pell, excepte quan està morena per
l'exposició als elements, tan blanca com la nostra».
El llibre de Thomas Cahill és un relat entretingut i documentat
de com Irlanda "«terra de sants i savis»" es va convertir en
dipositària de la civilització occidental i el paper que varen
tenir els monjos irlandesos "ni «salvatges» ni «ximpanzés blancs»"
en la recopilació, transcripció i conservació de texts clàssics, en
una època en què l'Europa continental era sotmesa a les invasions i
saqueigs dels bàrbars. Situa l'esplendor de la cultura monàstica
irlandesa en el context històric, com herència de l'antiga cultura
celta que es caracteritzava, entre altres coses, per la intoxicació
amb les paraules, la fascinació amb la màgia de les lletres, el
concepte de la poesia com a part essencial de la vida, el
llenguatge com a joc, i l'alfabetització com a acte quasi religiós.
L'horitzó obert pel coneixement de les llengües sagrades "grec,
llatí i hebreu" no va dur els escribes a abandonar llur llengua
irlandesa: també varen transcriure, al final o als marges d'un text
clàssic, proses èpiques i poemes amorosos i satírics que pertanyien
a la tradició oral o, potser en algun cas, eren de creació pròpia.
Gràcies a ells disposam avui en dia d'alguna mostra de la que es
considera la llengua vernacle europea més antiga que ha sobreviscut
en manuscrit.
Aquest món va començar a trontollar amb les invasions dels
víkings, atrets pels objectes de valor atresorats als monestirs, i
va acabar d'esfondrar-se amb les invasions dels normands i les
conseqüències de l'annexió de l'illa a la corona anglesa. Encara al
segle dotze està documentada la supervivència de tradicions tan
antigues, i tan allunyades de la tradició judeocristiana, com la
copulació pública amb una euga blanca com a acte d'investidura del
cap d'un clan i d'un sistema legal que obligava a pagar una multa
l'home que, per vessa, no jeia amb la seva dona i estipulava un dia
a l'any, el dia primer de febrer, en què qualsevol dels membres
d'un matrimoni "tant la dona com l'home" podia renunciar-hi
legalment per pròpia voluntat. Les repercussions del xoc cultural
que va representar l'intent de sotmetre aquest poble al jou del
poble veí són encara paleses i, de fet, com bé diu Thomas Cahill,
«la supervivència d'una identitat psicològica irlandesa és una de
les meravelles de la història».
Per cert, com s'explica que pot sobreviure per aquets indrets, i
sembla que bé, una llibreria dedicada a la venda exclusivament en
anglès i no n'hi hagi cap, o no en conec cap, que visqui de la
venda de llibres exclusivament en català, la llengua pròpia
d'aquesta terra?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.