Ahir vespre quatre seleccions disputaven partits de futbol de caràcter internacional. Concretament dues nacionalitats històriques (Catalunya i Euskadi) i dues comunitats autònomes (Andalusia i Canàries). Quan es contempla i s'analitza en profunditat l'entorn de les seleccions nacionals catalana i basca, hom ha de reconèixer que són allò que volen ser i lluiten per aconseguir ser un poble, una nació amb totes les conseqüències que això suposa. El sentiment i la voluntat de ser un país, un poble, ha deixat de ser un anhel de les èlites dirigents, compromeses amb la cultura pròpia, per esdevenir un fenomen social de masses, integrador i aglutinador de voluntats.
Al mateix temps, se sent un desencís profund i preocupant constatant que a les Balears els sectors dirigents, especialment en el terreny polític i econòmic, juguen a trair el poble, limitant els seus horitzons, avortant els seus desigs i impossibilitant qualsevol creixement. A partir d'ahir es va esfumar qualsevol possibilitat de ser «nacionalitat històrica», no es potencia res propi, ni res que faci olor de país, perquè, en definitiva, allò que es pretén és mantenir el poder a costa de la ignorància i la desmobilització. Si volem avançar, ser lliures, autònoms i caminar cap a un futur nacional, cal saber que no es pot confiar en polítics traïdors a la nostra pàtria, com el PSOE i el PP.
