Crec que l'anècdota l'he contada altres vegades. Quan era petit
vaig rebre una educació amarada de religiositat. Si tot hagués anat
com una seda i hagués assumit la programació curricular que
m'havien dissenyat, totes les meves accions s'haurien encaminat a
assolir un objectiu únic: anar al Cel. Però, justament, si mai vaig
estar temptat de triar el camí del bé i refusar el del mal fou més
per por a les penes de l'infern, a la garrotada inclement, que no
perquè em seduís especialment la idea del Cel. Entre altres coses
perquè som d'una natura molt poc contemplativa i un xic inquieta,
vaja, una mica tastaolletes, i m'avorria sobiranament passar-me
tota una identitat contemplant la faç de Déu Nostre Senyor.
Comprendreu que me'n fes una idea tediosa, del cel, assumible només
com un mal menor; sobretot si teniu en compte que el meu univers
s'acabava en límits circumspecte i rodons d'una pilota. Què hi
havíem de fer al cel, em preguntava ben sovint, si tanmateix, abans
de jugar un partit de futbol ja en sabrem el resultat?
Ara, rebostejant pels escudellers de la memòria, vaig
actualitzar aquesta cosmologia infantil. Ni així i tot se'm fa
massa atractiva la idea del cel. Si la carn, que és allò que em fa
pecar, allò que em dóna vida, allà no la puc fer servir i per
afegitò em serà un destorb, per què la necessit? I, d'altra banda,
quina carn resucitarà? La ideal d'Adonis que mai no he acabat de
posseir? La butzerruda i desmanyegada que ara passeig? La decrèpita
i degenerada que posseiré en un futur, just abans de morirme? Voleu
dir que Déu Nostre Senyor ha disposat de prou espai per encabir-hi
tanta massa inútil i deforme? Posades així les coses, val més
acalar el cap sota l'ala de l'agnosticisme i pensar que ni les
resurreccions ni les condemnes són gaire aconsellables i que, en
tot cas, seré etern mentre algú em conservi en la memòria.
La sentència del Suprem m'ha remogut aquests plantejaments. Què
n'havia de fer el PP, d'un Cañellas redimit in extremis? Què
n'havien de fer d'un cos empudegat, corrupte i putrefacte? Per als
outsiders, l'espectacle, si hagués seguit un guió preestablert,
prometia esser, com a mínim grotesc. Us imaginau el clan Cañellas
erigit en àngels exterminadors i venjatius donant oli de ricí a
tots aquells que els han girat l'esquena i torturant els qui els
han fet la traveta? Ens ho imaginam, però també ho prressentim
difícil; tant de temps de purgatori al Suprem ha servit al PP per
dissenyar o apedaçar, amb totes les estirades de monyo que volgueu,
una nova caràtula que, des de la convenció d'Inca, vol oferir una
imatge d'estabilitat. (La connexió Matas-Zaplana-Madrid ha pogut
més que la caterva cañellística). I què en faríem, més enllà de
fregar-li-ho pels morros, d'un Cañellas condemnat si tanmateix el
PP ja s'havia inoculat la dosi d'amnèsia escaient per no sentir més
que el just i necessari cruixir de dents i l'olor de socorrim de
l'Amo, ni les veus de l'oposició que infantilment, com qui
contempla la crema d'un ninot, fan gatzara i xerinola?
Pens que la sentència del Suprem ha estat ben agnòstica. No es
mulla massa més. Malgrat una certa eufòria inicial que es respira
entre columnistes i la fauna política "i em dol escriure-ho" potser
és la millor sentència per al PP. Cañellas, si és intel·ligent, més
enllà de les potadetes inicials o una certa estètica funerària "pel
que fa al cas és el mateix", restarà viu però només com un esperit,
en la memòria dels seus. I els esperits, ho sabem tots, tenen els
seus avantatges: són bons de mantenir i poden invocar-los i
arraconar-los en voler. Ah! i quan es moren, quan els obliden
definitivament, ningú no es posa dol, ni els canten absoltes, són
com una taca que es dissol!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.