El trencament del consens constitucional

Com que dins una societat democràtica la sobirania és exercida pels ciutadans i ciutadanes, si un moment determinat aquests arriben a la conclusió que una determinada llei no els beneficia, sinó que els perjudica, tenen tot el seu dret a exigir que es canviï, ja que les lleis són, simplement, per establir les normes de convivència que siguin més convenients en cada moment. I com que la societat evoluciona, les lleis també han d'evolucionar.

Ahir es va celebrar l'aniversari de la promulgació de la Constitució. En aquells moments, ara fa més de dues dècades, es va arribar a un consens entre les diferents forces polítiques per poder aprovar un document que no satisfeia plenament quasi ningú, però que al mateix temps recollia aportacions de quasi tots. Tothom va haver de renunciar a quelcom, uns més que els altres, tot s'ha de dir, però qui més qui manco reconeixia que era un avanç després de sortir d'una dictadura de quaranta anys. Per aquest motiu, alguns partits prou representatius, com eren els nacionalistes catalans o els comunistes varen transigir i varen acceptar el text que finalment es va sotmetre a referèndum i es va aprovar per una aclaparadora majoria.

Ara han sortit veus discrepants amb la Constitució. Aquell aparent consens s'ha truncat. I això passa per dos motius. El primer perquè en aquell moment hom considerava que no hi havia possibilitats d'anar més enllà d'una forma pacífica. Quan s'ha vist que la democràcia està prou consolidada com per plantejar els objectius que ja abans es tenien, però que feia por intentar assolir, aquests han sortit a la llum pública. El segon perquè molts dels que votaren la Constitució ja no hi són, i tota una nova generació, formada pels que tenim menys de quaranta anys, no vàrem poder participar ni en el referèndum ni, molt menys, en el debat constitucional. I nosaltres tenim dret a pensar diferent dels nostres pares i els nostres padrins. Qui pot afirmar que si ara se celebràs un altre referèndum el resultat seria el mateix?

No hi ha cap motiu, per tant, per considerar la Constitució vigent com un document immutable. Si ara es donen les circumstàncies per poder plantejar el que abans no va ser possible, qui no vol que es discutesqui? Si la societat ha canviat, perquè no ha de poder canviar la seva norma bàsica de convivència? Si s'ha produït un canvi generacional, els que no vàrem poder dir-hi res perquè érem massa joves o encara no havíem nascut, tampoc no ho podem fer ara?

No podem treballar tots junts per assolir un nou consens que ens satisfaci a tots? Per què n'hi ha que no volen debatre amb els altres i arribar a acords? Tenen por de la democràcia?