En el meu poble, els anys de la postguerra, es produïen, de tant en tant, furts d'escassa quantia. Així faltaven uns sacs de blat d'una caseta de fora vila, així es despistava un xot de la guarda o el pagès trobava el galliner buit. El caporal de la Guàrdia Civil, en rebre la denúncia pertinent, enviava una parella al domicili d'en Tal, i recuperava la part del botí que no havia venut o que la seva família encara no s'havia cruspit. Aleshores, al lladre, li clavaven quatre bledes i el deixaven tres setmanes o un mes a la garjola. D'aquesta manera es tancava el cas. Mai, la parella, no esbrinà a qui, el lladregot, malvenia el gra o els animals robats, ni va tenir en compte les circumstàncies de depressió econòmica que afectaven el país. Els guàrdies es conformaven a tallar la mala herba cada cop que creixia. Dijous passat, un bon servei de la Guàrdia Civil va acabar amb la detenció de quatre individus d'ètnia gitana, que robaven cans amb la intenció de vendre'ls als organitzadors de bregues clandestines. Inicialment, l'assumpte, tot i ésser una bestiesa, pot ésser titllat de menor, ja que a les taules de comissaria s'amunteguen les denúncies per venda de droga, tràfic de blanques, maltractaments a la dona i robatoris de quantia diversa. En canvi no és així, i cal prestar"li l'interès que pertoca. La investigació ha posat al descobert un embolic de passadissos i habitacles subterranis, encaminats a servir de canera clandestina, que són perfectament comparables als que enllestien els comandos d'ETA o del GRAPO. És a dir, que aquests quatre detinguts disposaven d'una infraestructura impròpia d'aficionats, i no seria assenyat que tornassin al carrer sense haver cantat tot allò que saben. Ho dic, perquè la investigació entorn dels robatoris de poca entitat sol concloure quan es disposa d'algú per a penjar d'una canya. En el meu poble mai no sabérem qui comprava els animals al lladre oficial. I és probable que l'assumpte dels cans acabi com el rosari de l'aurora, perquè els quatre detinguts poden trobar atenuants al seu delicte a l'empara del seu primitivisme clamorós. Naturalment seria un error si la justícia es limitàs a tirar terra dins les rases i a sortir del pas amb una sentència de compromís. D'una banda és urgent ficar mà a Son Banya perquè és, actualment, un niu de delinqüència. De l'altra, els ciutadans volem conèixer els responsables últims d'aquesta història de cans torturats fins a la mort. Fins a final del XIX les bregues de cans amb bous o de cans amb cans, gaudiren de força tradició a Mallorca. I a les places d'El Molinar, de Binissalem, de Pollença i altres, es reunien més de dues mil persones per a contemplar com els animals es destrossaven ells amb ells. En Els Tancats, a Palma, n'hi cabien unes vuit mil. Fins i tot la prohibició d'aquest espectacle provocà que qualque poeta nostrat escrivís uns versos vibrants i elegíacs per la tradició perduda. Tot això passava fa una mica més d'un segle. És probable que un sociòleg ens confirmàs que aquests quatre delinqüents i els veïns de Son Banya que els encobrien, es troben un segle endarrerits respecte a l'evolució de la resta de la societat. Vet ací un atenuant al seu favor, és clar. Tan palès que em fa pensar que la justícia caigui en la temptació de tancar el cas amb el propòsit de reobrir"lo quan hagin passat cent anys. D'aquesta manera quedaria sense càstig el paio sense entranyes que els comprava els cans per organitzar les bregues. I perdríem l'oportunitat de conèixer la identitat del grup que manté viu l'espectacle amb les seves apostes milionàries; cosa que seria una llàstima, perquè, en segons quins casos, el dret de senyalar amb el dit és gratificant i alliçonador per a tots, Entenguem"nos, no vull fer prevaler el meu dret a una venjança histèrica. nicament voldria assegurar"me que cap dels meus coneguts és un depravat.