El títol d'aquest article recull una dita de la vella saviesa popular mallorquina que, com tantes d'altres, no passa de moda amb el temps perquè està lligada al més profund de la naturalesa humana. Quan apareix quelcom mal fet, ningú no en vol esser el culpable, tothom corre per declarar-se innocent i, molts de pics, aquell que més s'apressa a dir «jo no en tenc la culpa», és el que més la té i, amb aquesta afirmació l'únic que s'intenta és desviar l'atenció cap a un altre costat. La culpa, emperò, no sempre és d'un tot sol. La majoria de vegades és compartida. Uns són els culpables per acció, altres per inducció i altres per omissió. El que és clar és que aquestes declaracions tan rotundes d'innocència només es produeixen quan hi ha un consens que implica considerar que s'ha fet una cosa mal feta. Si hom considera que el que s'ha fet és correcte, no tan sols ningú no dirà «jo no tenc la culpa», sinó que a més a més i haurà estirades per dir «sí, he estat jo qui ho he fet».

Qui són els culpables que a les Illes Balears no se'ns reconegui el rang de nacionalitat històrica que de fet posseïm?
Pel que he dit al primer paràgraf, primer de tot, hem de concloure que es tracta d'una entremaliadura, perquè ningú no en vol assumir l'autoria. Tothom diu que per ell ja va bé que ho siguem, però que la culpa és de l'altre. Si realment considerassin que el correcte és que no ho siguem, dirien «gràcies a nosaltres s'ha pogut evitar que ens declarin nacionalitat històrica». Però en realitat uns diuen: «a Madrid no ens deixen degut a un pacte que hi ha entre el PP i el PSOE, però si ells transcendeixen, per nosaltres no estareu». I uns altres: «sí, estaria bé, pero tanmateix no tendríem més competències, així que es pot deixar tal com està». I, finalment el senyor Mariano Rajoy «són nacionalitat històrica aquelles comunitats que ho volen ser, però aquí el Parlament ho ha rebutjat, per tant, nosaltres, des de Madrid, no podem anar en contra de la voluntat dels ciutadans de les Illes Balears».

Totes aquestes manifestacions d'empegueïment per defensar el que no som, el que més ens demostra és que realment ho som i que, a més a més, tots ho saben, perquè si no, per què no diuen clarament que voten en contra de la nacionalitat històrica perquè troben que és el correcte? La resposta és senzilla: no ho poden dir perquè és tan evident que ho som, que és una incorrecció política majúscula no reconèixer-ho. Per això procuren de totes totes evitar que l'opinió pública els assenyali com a culpables.

Però mentre, el PP i el PSOE varen oposar-s'hi als debats del projecte de reforma de l'Estatut que va tenir lloc al Parlament balear, el PP de Madrid també hi va votar en contra al Congrés dels Diputats, el PP de Palma també va dir que no a una plenària de l'Ajuntament i el PP balear ni tan sols va deixar que es debatés una moció conjunta del PSM i UM perquè el Parlament instàs el Senat a mantenir la definició de nacionalitat històrica que una errada del PSOE havia permès introduir durant el debat del Congrés.

Poques coses s'han de dir més al respecte. Si acabam per no tenir reconeixement legal de la nostra qualitat de nacionalitat històrica qualcú en tendrà la culpa i, per molt que vulguin que quedi fadrina, davant els ciutadans d'aquestes illes, no hi quedarà. Serà casada i, a més a més, polígama.