Quan se diu que el procés de mundialització de les
comunicacions, del mercat i de la cultura comporta necessàriament
la dissolució gradual de les identitats nacionals, es fa una
simplificació bastant discutible de l'evolució de les coses. En
línies generals, la mundialització posa més en qüestió les
estructures estatals "que són un marc econòmic sovint arbitrari"
que no les comunitats culturals "que sempre representen segments
cohesionats de mercat. Els espais de la nova situació mundial
tendeixen a ser al mateix temps globals i locals perquè cadescú pot
accedir directament des del seu espai local a un àmbit global de
relació.
El problema sorgeix per la reacció ultranacionalista dels Estats
"i sobretot els multiculturals", que pretenen accentuar els seus
mecanismes de control cultural uniformista, a fi de compensar la
pèrdua de poder que experimenten en altres terrenys, com l'econòmic
o el militar. És divertit, per exemple, comprovar l'obsessió del
govern espanyol per la unificació de l'ensenyament de les
humanitats, a fi de dissenyar una identitat nacional única, al
mateix temps que pretén desqualificar els afanys dels nacionalismes
català, basc, gallec, que al capdavall simplement aspiren a
aconseguir que es reconegui la realitat plurinacional de
l'Estat.
Durant els vint anys de vigència de la Constitució, no sols hi
ha hagut forces polítiques amb representació parlamentària que han
afirmat la pluralitat de nacions de l'Estat, sinó que a Catalunya i
a Euskadi aquestes forces han governat ininterrompudament. Potser
seria qüestió de preguntar en nom de quin essencialisme uniformista
es nega tan aferrissadament una relectura "o si cal una
reescriptura" de la Carta Magna que assumeixi d'una vegada la
realitat de les coses. No hi ha pitjor nacionalisme que el que nega
la realitat i a més pretén decidir quina és la nació dels
altres!
Les mateixes tecnologies de la informació i la comunicació, que
fan possible un espai mundial de relacions econòmiques i culturals,
no tenen per què funcionar a favor d'una sola llengua o d'unes
poques llengües. Al contrari, mai com ara s'havia disposat d'uns
mitjans tan poderosos per a afavorir el multilingüisme. Si les
polítiques públiques facilitin que cada comunitat cultural sigui
capaç de desenvolupar els sistemes necessaris de processament
informàtic de la seva llengua, tothom podrà participar prou
satisfactòriament en la nova cultura mundial. Afortunadament,
Europa ha posat en marxa un programa per promoure una societat de
la informació multilingüe, i diversos grups catalans hi
participen.
Quin és, en canvi, el grau de multilingüisme que l'Estat segueix
en la construcció de la societat de la informació? Ara per ara,
sembla que només hi ha una sensibilitat interessada pel
multilingüisme informàtic: el programa que oferia l'Agència
Tributària per a la declaració d'impostos des de la seva pàgina web
no sols era en castellà, català i gallec, sinó també en
valencià.
Però en quina llengua funcionaran els serveis de la nova Infovia
Plus que prepara Telefònica? M'agradaría equivocar-me i que no fos
exclusivament en castellà. Deu ser que Espanya no participa de la
política multilíngüe europea de la societat i de la informació? Per
què han de ser nacionalistes tan sols els exclosos i no són acusats
d'ultranacionalisme els excloents? Ja ho és ben cert, allò de la
busca a l'ull de l'altre i la biga en el propi!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.