A questa setmana passada em pogut seguir a la premsa les discrepàncies entre Estats Units i Gran Bretanya, per una banda, i França i Alemanya per l'altra sobre la globalització de l'economia. Mentre els dos primers defensen la lliure circulació de capitals dins el mercat mundial sense cap tipus de trava, els segons s'estimen més posar-hi unes certes restriccions que no acaben de concretar.

Els mitjans de transport cada dia més ràpids i les comunicacions telemàtiques, ja la darrera dècada, han provocat que el segle XX hagi estat el de la globalització dels mercats. Fa cent anys era impensable que una indústria americana vengués una part considerable de la seva producció a Europa o que una empresa asiàtica inundàs els Estats Units dels seus productes. Això estava reservat per a unes poques grans companyies que traficaven amb els productes de fàcil conservació. Actualment es pot trobar fins i tot formatge fresc fabricat a un altre continent!

El que passa és que el que fins ara han entès per economia global els dirigents dels països més industrialitzats no és el mateix que el que entenen els economistes més progressistes.

Les societats que es regeixen per l'economia de mercat, com la nostra, basen la seva existència en la conjunció de dues forces que sovint tenen interessos contraposats, però que necessiten col·laborar per poder treure endavant la producció: el capital i la mà d'obra.

Avui en dia en qüestió d'hores un empresari autralià, posem per cas, pot transferir els seus doblers a un compte de Nova York, o invertir-los a la borsa de Tòquio, però no passa el mateix amb la mà d'obra. Els països desenvolupats adopten lleis d'immigració cada vegada més dures per impedir l'arribada de treballadors de l'anomenat Tercer Món. D'aquesta manera, l'economia global es redueix a capital global. A qui afavoreix o perjudica aquesta situació?

És clar que els grans beneficiaris d'un món de lliure circulació de capitals són les grans companyies dels països desenvolupats, que poden muntar les seves fàbriques a països del Tercer Món, on la mà d'obra és molt més barata i vendre'ls al Primer Món, on el poder adquisitiu dels compradors és més alt.

Els perjudicats serien molts més. En primer lloc, els treballadors dels països desenvolupats que pateixen les conseqüències que les seves empreses s'instal·lin a fora i suprimeixin llocs de feina a casa. En segon lloc els petits empresaris, que, com que no tenen prou recursos per traslladar la seva producció a països subdesenvolupats. no poden competir amb els grans, que els ofeguen. En tercer lloc, però amb no menys dramatisme, els mateixos habitants del Tercer Món que veuen com, progressivament, el seu teixit productiu cau en mans d'empreses americanes, japoneses i europees, que els interessa mantenir l'estatus de la població per poder continuar pagant sous baixos als treballadors.

Una autèntica economia global hauria, doncs, tal com afirma el prestigiós economista Gabià Estapé, d'assegurar la lliure circulació de capitals, però també la de mà d'obra, a fi de provocar, a mitjà termini l'acostament de les condicios de feina a l'alça dels treballadors dels distints països. Sinó, només podrem parlar de capital global, que només beneficiarà els mateixos de sempre.