El mercat de la Vucciria Vecchia es troba just fregant els
límits difusos del primer eixample, tancant la ciutat vella dins
ella mateixa. De la via Argenteria a la piazza Garraffello, tot un
seguit d'estrets carrerons empedrats que ragen l'aigua dels
peixaters que netegen i trossegen peixos espasa i llampugues d'ulls
frescos de cristall, dels carnissers que sacrifiquen els moltons
davant els clients i tenyeixen de roig el coll de llana i vessen
els esquits de sang sobre el trespol humit de llosa. En aquest
mercadal quasi medieval, els placers componen les parades de fruita
i verdura amb un rigor cromàtic escalat per semitons, en un esclat
de tonalitats i matisos que vulnera la grisor circumdant. Aquí i
enllà, tauletes d'especiers que embaumen els carrers de
Mediterrània, venedors d'anxoves que preparen i col·loquen el seitó
per meitats en pots de vidre o de llauna entre capes de sal grossa.
Tota la vida, els olors, sons i colors de Palerm es concentren en
aquest espai degradat d'una bellesa colpidora.
Al cor mateix de la Vucciria, a la via Argenteria, travessant un
reixat de ferro rovellat i un passadís entre edificis amb roba
estesa a les finestres, es troba l'església barroca de Santa
Eulalia dei Catalani, construïda, òbviament, per catalans durant la
dinastia dels Trastàmara, en els segles XV-XVI. Una església
tancada al culte religiós, en un lamentable estat d'abandó, que el
pintor Miquel Barceló ha escollit per mostrar la seva darrera obra
als sicilians, una extraordinària exposició que, sota el títol
d'Il Cristo della Vucciria, fent referència a la talla de
Crist del segle XV, robada i recuperada mentre es preparava la
mostra, aplega obres de fang, quadres i grafits.
D'una banda, trenta-tres peces de test cuites a la teulera de
can Murtó d'Artà, de les quals ja en vaig parlar fa prop de dos
mesos en aquestes mateixes pàgines. Això no obstant, les peces han
agafat una nova dimensió en l'espai que les agombola. Una força
tel·lúrica anima les bèsties de fang que semblen a punt de
mossegar, sorgides d'antigues gàrgoles, enigmàtiques i misterioses
figures d'un jardí delictuós. Aquells caps d'animal a les columnes
de marbre són un malson de pecador, confegits d'un poder malèfic
que supura malura. En una tarima central i escampades pels racons,
les formes polimòrfiques semblen més barroques i contenen la màgia
de la terra, la follia del foll, l'atzar de la voluntat.
D'altra banda, cinc quadres de gran format sobre suport de paper
de diari encolat. Un dels quals, amb el Crist de Barceló, a
l'àbsida. Tres a les capelles laterals, car n'hi ha una ocupada per
un altar amb el nom de Gabriel Mas cisellat al peu. L'altre sobre
el portal d'entrada. Tots ells m'han semblat una punyada als ulls.
Fets de carn i pintura, de gleva i pigment, contenen el batec de la
vida i la mort, amb una intensa, brutal càrrega de passió i
sacrifici que usurpa a la pintura mural l'impacte del drama. Obres
d'una gran tensió formal, plenes de significats vitals, còmplices
d'una realitat que emergeix d'entre dos plans, humans i enfrontats,
el de la carnalitat sensual i el del misticisme sagnant.
Finalment, escampats per les parets del temple, aprofitant i
incorporant encletxes, cruis, forats i descrostats dels murs,
Barceló ha deixat a Palerm la pulsió dels grafits, irremeiablement
condemnats a la humitat, efímers com una cadaverina. Grafies del
més quotidià, trossos de la pell de la Vucciria, que seran menjua
del temps, espoliats per la crueltat dels elements naturals i el
seu traç, ara vigorós, finirà com un degotís de carbó.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.