El mercat de la Vucciria Vecchia es troba just fregant els límits difusos del primer eixample, tancant la ciutat vella dins ella mateixa. De la via Argenteria a la piazza Garraffello, tot un seguit d'estrets carrerons empedrats que ragen l'aigua dels peixaters que netegen i trossegen peixos espasa i llampugues d'ulls frescos de cristall, dels carnissers que sacrifiquen els moltons davant els clients i tenyeixen de roig el coll de llana i vessen els esquits de sang sobre el trespol humit de llosa. En aquest mercadal quasi medieval, els placers componen les parades de fruita i verdura amb un rigor cromàtic escalat per semitons, en un esclat de tonalitats i matisos que vulnera la grisor circumdant. Aquí i enllà, tauletes d'especiers que embaumen els carrers de Mediterrània, venedors d'anxoves que preparen i col·loquen el seitó per meitats en pots de vidre o de llauna entre capes de sal grossa. Tota la vida, els olors, sons i colors de Palerm es concentren en aquest espai degradat d'una bellesa colpidora.
Al cor mateix de la Vucciria, a la via Argenteria, travessant un reixat de ferro rovellat i un passadís entre edificis amb roba estesa a les finestres, es troba l'església barroca de Santa Eulalia dei Catalani, construïda, òbviament, per catalans durant la dinastia dels Trastàmara, en els segles XV-XVI. Una església tancada al culte religiós, en un lamentable estat d'abandó, que el pintor Miquel Barceló ha escollit per mostrar la seva darrera obra als sicilians, una extraordinària exposició que, sota el títol d'Il Cristo della Vucciria, fent referència a la talla de Crist del segle XV, robada i recuperada mentre es preparava la mostra, aplega obres de fang, quadres i grafits.
D'una banda, trenta-tres peces de test cuites a la teulera de can Murtó d'Artà, de les quals ja en vaig parlar fa prop de dos mesos en aquestes mateixes pàgines. Això no obstant, les peces han agafat una nova dimensió en l'espai que les agombola. Una força tel·lúrica anima les bèsties de fang que semblen a punt de mossegar, sorgides d'antigues gàrgoles, enigmàtiques i misterioses figures d'un jardí delictuós. Aquells caps d'animal a les columnes de marbre són un malson de pecador, confegits d'un poder malèfic que supura malura. En una tarima central i escampades pels racons, les formes polimòrfiques semblen més barroques i contenen la màgia de la terra, la follia del foll, l'atzar de la voluntat.
D'altra banda, cinc quadres de gran format sobre suport de paper de diari encolat. Un dels quals, amb el Crist de Barceló, a l'àbsida. Tres a les capelles laterals, car n'hi ha una ocupada per un altar amb el nom de Gabriel Mas cisellat al peu. L'altre sobre el portal d'entrada. Tots ells m'han semblat una punyada als ulls. Fets de carn i pintura, de gleva i pigment, contenen el batec de la vida i la mort, amb una intensa, brutal càrrega de passió i sacrifici que usurpa a la pintura mural l'impacte del drama. Obres d'una gran tensió formal, plenes de significats vitals, còmplices d'una realitat que emergeix d'entre dos plans, humans i enfrontats, el de la carnalitat sensual i el del misticisme sagnant.
Finalment, escampats per les parets del temple, aprofitant i incorporant encletxes, cruis, forats i descrostats dels murs, Barceló ha deixat a Palerm la pulsió dels grafits, irremeiablement condemnats a la humitat, efímers com una cadaverina. Grafies del més quotidià, trossos de la pell de la Vucciria, que seran menjua del temps, espoliats per la crueltat dels elements naturals i el seu traç, ara vigorós, finirà com un degotís de carbó.
