En una entrevista publicada a la premsa local a principi d'enguany, el senyor Ian Adamson, excapità argentí de la Royal Air Force i veí de Banyalbufar, declarava: «Sempre he pensat que la base de la civilització són els vàters i els glaçons de gel». Es queixava que no en va trobar, ni d'una cosa ni de l'altra, a tota la costa d'Àsia Menor. En circumstàncies que ara no vénen al cas, fa uns anys vaig ser convidada a visitar les instal·lacions sanitàries masculines d'un restaurant de la costa de Califòrnia. El senyor Adamson hauria quedat encantat perquè s'hi combinaven els dos elements civilitzadors a la perfecció: una catifa de glaçons escampats en terra a cada cubicle era la solució ideal per al problema dels esquitxos quan hom no disposa de la clàssica tassa col·locada a la paret, com era el cas.

La meva visita no es va estendre més enllà de la zona d'evacuació de líquids i em record que, mentre feia ús de les instal·lacions pròpies del meu sexe, em vaig fer una pregunta que m'he fet moltes vegades: per què aquesta divisió del treball als lavabos públics dels senyors "a casa seva no cal!" quan les senyores ho hem de fer tot allà mateix? Conseqüències: llargues cues per a les senyores, gran moviment de personal per als senyors. Si és un ardit per reduir el risc de contagi de malalties infeccioses, els puc tranquil·litzar: un metge amic meu assegura que l'única malaltia que es pot contreure amb el vàter és una septicèmia cranial postembriaga. Per entendre'ns: la infecció d'una ferida causada per la caiguda de la tapa damunt el cap del pacient mentre vomita.

De tota manera, per molts glaçons de gel que hi posin, el grau de civilització no es mesura per la sofistació del sistema d'evacuació de líquids sinó per l'eficàcia del sistema d'eliminació de residus sòlids. Ja ho va dir Gabriel García Márquez: si la merda tengués cap valor, els pobres naixerien sense cul. Les societats dites avançades cada dia en produeixen més però no tan sols no té cap valor sinó que cada vegada resulta més costós desfer-nos-en. Aquests darrers temps, les borses internacionals registren moviments d'infart, tant en un sentit com en l'altre, però ni en els dies de més eufòria no s'ha vist encara que la merda hi cotitzi. Per altra banda, la manipulació genètica ha aconseguit produir raïm sense pinyols i concebre infants sense activitat sexual, però encara no ha trobat la manera de fer néixer els pobres, ni els turistes que ens visiten, sense cul. Davant això, la màxima aspiració del partit que ens governa és convèncer-nos que no el facem servir i, si malgrat tots els esforços no ho aconseguim, que no prenguem les elementals mesures higièniques que tant va costar d'inculcar-nos de petits.

No tenim escapatòria: tots som reus de la nostra merda. La que s'evacua cada dia per la tassa del vàter amenaça de contaminar el litoral i, a més a més, deixar-nos sense aigua. La que s'acumula des de fa quatre anys en bales de vuit-cents quilos amenaça de contaminar-nos a tots, amb conseqüències ambientals, econòmiques i socials de les quals no es vol fer responsable l'empresa que n'ha de gestionar l'eliminació. A un ritme d'acumulació de més de vuitanta mil bales per any, si Cort i CIM no hi posen remei, tot Son Reus no bastarà per emmagatzemar-la. Ens engolirà a tots, residents, visitants i també polítics. Com a mínim, s'haurà acabat el problema de l'aigua.