Sa Calatrava ha estat, des de sempre, un barri de menestrals i d'obrers. I malgrat que als seus carrers estrets i contrafets s'aixequin els edificis de can Maura i de ca la Gran Cristiana, mai no ha nascut cap rei a sa Calatrava. A tot estirar conservadorots que s'ennobliren amb els quefers de govern, com és el cas del senyor Antoni Maura, encara que no n'hi ha hagut a bastament com per a contrarestar la fama de roja de la seva gent. Els germans Ignasi i Sebastià Ferretjans, ambdós socialistes, visqueren en aquest barri. I l'ugetista Llorenç Bisbal, tot i haver nascut a Alcúdia, ha estat el calatraví més famós entre els esquerrans. Els obrers el seguien com si fos un Moisès. Tan és així que en hissar, Bisbal, la bandera republicana des del balcó de la Diputació, l'abril del trenta-u, la majoria de calatravins comprengueren que era arribada l'hora de les reivindicacions socials, perquè malgrat la seva alegria congènita tenien consciència de militar al costat dels damnats de la terra. Evidentment s'equivocaren de mig a mig. No ho era l'hora de la lluita final, perquè el trenta-sis hagueren de plegar veles; però tot i que no obriren boca al llarg de dècades i que la immigració peninsular desvirtuà, en part, l'esperit de classe, entre les famílies arrelades a la barriada no va esvair-se, en cap moment, la tradició republicana. No ha d'estranyar a ningú, per tant, que els calatravins manifestin el seu republicanisme d'una manera espontània a la primera ocasió que se'ls presenta. És tan natural, com el fet que les roselles floreixin a la primavera. Per aquestes cinc-centes, la versió en xeremia de l'himne de Riego que va interpretar Joan Sureda en el recinte de Calanova, és del tot coherent amb el tarannà de la barriada. Que ell, tal volta, no és calatraví? Potser. Ja he dit que Bisbal tampoc no ho era. En tot cas, els músics que optaren per aprendre a fer sonar les xeremies els anys setanta, són d'ideologia calatravina; és a dir, una mica anarco, una mica proletària. Els calatravins de mena són alegres, descarats, sans i, a més a més, els supura la vida per tots els porus de la pell. Si fa no fa com els cataliners, per entendre'ns. El gest calatraví de Joan Sureda convida a somriure. Altra cosa és que la gent endiumenjada, sense sentit de l'humor, totèmica i amb una visió tràgica de l'existència, s'estiri els cabells en tenir notícia de la xeremiada republicana que Joan Sureda dedicà a la reina d'Espanya. La cosa ha arribat molt amunt. Asunción Valdés ha fet pública la contrarietat de la Casa Reial per allò que vol considerar un error en el protocol, i cal pensar que ella és de les que no tenen rialles. Potser se'n fa un gra massa de tot plegat. D'altra banda, en el marc d'una constitució que consagra la llibertat d'expressió, el republicanisme no pot ésser criticable; ni tan sols des de la màxima institució de l'Estat, que avui per avui és la Corona, perquè aquest Estat ha d'assumir la seva història tal com és, amb les alternances republicanes i monàrquiques que s'han produït els dos darrers segles. Si els monàrquics s'ofenen per la xeremiada de Joan Sureda, faran un mal favor a la seva causa, ja que contribuiran, potser, a tenir una Corona molt poderosa, però molt allunyada del carrer. Els representants polítics sorgits de les urnes són d'allò més sagrat, perquè representen la sobirania popular. Idò bé, qui vol els lleva la pell públicament, i no per això pateix el crèdit o el prestigi de les institucions. Així que amb una xeremiada d'un minut, els monàrquics no tenen motiu per a comptabilitzar greuges. Què si Joan Sureda hagués tocat na Catalina de Plaça hauria estalviat un tub d'aspirines a Jaume Matas? És cert. Però sa Calatrava dóna gent molt especial. Recordin: «Entre el clavel y la rosa, su majestad escoja». I Joan Sureda volia fer-li saber a la reina, de totes totes, que ell era republicà. Admetem que va tenir enginy. Vulgues no vulgues, les notes musicals sempre endolceixen les paraules més aspres.